Malentesos

I, en havent llegit la missiva, digué el príncep:

«Les paraules, les paraules mai no són supèrflues.

»Jo, de fet, he donat la meua vida a les paraules en un brogit de fúria que ha malmès fins i tot allò que més m'estimava: la meua dissortada Ofèlia; però ha sigut perquè ni ella, la pobra, no destriava el gra de la palla ni jo podia oferir-li'l amb més claredat sense acabar fent-li companyia a l'espectre de mon pare pels baluards de Kronborg.

»L'agudesa dels bojos, en deia Polònius, dels meus enraonaments; però aquest vell Jefté només era una rata, un confident de la incestuosa i adúltera bèstia que va assassinar el seu propi germà per arrabassar-li l'esposa, un pare que li ensenyava la falsia al seu propi fill:

...Give thy thoughts no tongue (...)
Give every man thine ear, but few thy voice.
(I,iii)

»Paraules, paraules, paraules; tot són paraules: amargues com la d'aqueix vell o dolces com Kronborg, Helsingør, København, Tåstrup...

»Però sempre, sempre, cal recordar que les paraules mai no són supèrflues.»

I tenia raó.