Autodeterminació

En aquests darrers temps, i degut sobretot a la dreta més espanyolista, filla borda de la Cruzada i hereva del Movimiento, ser independentista és gairebé com tenir cua i banyes enmig del Vaticà, i la intoxicació diària a què sotmeten l'oient a diari els seus mitjans de comunicació i/o adoctrinament gairebé et converteixen en un marginat social en aquesta Espanya que torna a la pandereta i que, en lloc de la gallina, enarbora el bou d'Osborne a la rojigualda monàrquica.

(Cont.)

I, tanmateix, per a mi demanar el dret a l'autodeterminació és, a nivell col·lectiu, igual que demanar el dret al divorci a nivell individual: si una parella que ha decidit casar-se lliurement pot separar-se i divorciarse, ¿per què no ho poden fer les nacions? I, si per a separar-se la gent no cal el vist-i-plau de familiars, veíns o cònjuge, ¿per què ha de caldre el de la resta de l'Estat per a trencar la relació política?

En lloc d'estar amenaçant sempre amb la 'balcanització' —on, per cert, l'agressor va ser l'Estat central serbi— com continua fent Aznar, ¿per què no prenen exemple de la separació amistosa d'Eslovàquia i la República Txeca, o dels referèndums del Quebec francòfon? Tan difícil els resulta una hipotètica separació amistosa?

Ah, clar, ho oblidava: aquests són dels que pensen "la maté porque era mía" o "mía o de nadie"... Miserables. Algun dia en parlaré més, de tots aquests machitos de la política 'patria'.