Apartament

Ja estic de vacances de pasqua; de fet vaig arribar-hi dimecres a hores de dinar perquè, per a no perdre temps, des de la mateixa estació de la Renfe de Castelló vaig agafar un taxi que en quinze o vint minuts em deixava a la porta de l'apartament.

Des de l'octubre que no hi tornava, i, en obrir la porta del carrer, ja m'ha arribat l'olor de nou de les habitacions que ma mare ha fet obrar aquest hivern, d'armariets encara coberts amb plàstic a la cuina, totalment reformada igual que el vàter i el bany o la terrassa, amb una mescla estranya de parts noves i d'altres que segueixen sense canvis, com una persona a mig mudar sorpresa en la intimitat de sa casa abans d'acabar de vestir-se per a eixir al carrer.

És un vell amic amb qui convisc des de la preadolescència i qui, des que em vaig independitzar i vaig començar a treballar i a viure en València, m'acull cada estiu i cada Pasqua molt més temps que no la llar familiar, en la que només passe els dies de nadal; és veritablement la meua segona llar, gràcies al qual vaig conéixer aquells pocs a qui encara ara anomene pròpiament 'amics', i on vaig viure la majoria d'alegries i tristeses de l'adolescència, i aquells enamoraments d'estiu que sempre es recorden amb un somriure melancòlic.

M'agrada tornar-hi, viure-hi, recordar-hi temps passats i viure'n de nous, retrobant-me amb la gent que només veig d'any en any; l'apartament és, en fi, un amic amb qui ansiege retrobar-me cada volta que arriben les vacances.