Olors

Els darrers dies, en tornar del gimnàs, acabe olorant de manera inquisitiva la meua roba, sobretot els texans.

No m'havia tornat a passar des d'abans de l'estiu, quan em vaig adonar que —supose que per la composició del seu teixit— arreplegaven una olor estranya que no era pas la meua, però tampoc ben bé la que hom pot olorar al vestuari; no sé, era com una mena de mescla d'olors no gaire fortes que gairebé es neutralitzaven, tamisades pel baf de l'aigua calenta de les dutxes.

I és que jo en això de les olors sóc molt maniàtic, potser perquè també tinc un sentit de l'olfacte bastant sensible i, com gairebé tothom en aquesta civilització nostra, educat en la supressió de les olors desagradables, i de les pudors ja ni en parlem: no em voreu mai sopar en cap lloc on hi note la pudor a oli fregit —o a fum— que se'm puga apegar a la roba; de fet, i per a llevar-li la pudor del tabac, me la deixe al balcó tota la nit i part del dia per a desventar-la.

I ara tinc l'enemic a l'aguait, sotjant-me i prest a tirar-se damunt de mi, sense que jo puga fer res per evitar-ho; bé, sí, sí que puc fer una cosa: tindre ben a mà el Febreze i confiar en la seua efectivitat.