A eixir!

Aquest migdia m'he trobat al gimnàs a una de les amigues amb les que isc habitualment els caps de setmana.

Feia molt de temps que no la veia per allà, ja que ara n'està apuntada alhora a dos tres: en els uns va a classes d'una cosa, i, en els altres, d'una altra; al nostre —perquè encara és el meu i a més és on ens vam conéixer— hui havia anat a què li feren un massatge, ja que està delicada de la ciàtica i sempre té una tecla o altra, i després estava pensant d'acudir a una cita mèdica que en un primer moment volia posposar.

Ho esmente, això darrer, perquè li sabia greu no anar al treball aquesta vesprada o haver d'entrar-hi més tard tot i tenir una bona justificació i que més d'una vegada hi ha anat malalta i tot...i malgrat que darrerament està vivint-hi —o almenys ella així ho percep— una injusta situació de mobbing que la té força alterada: hui mateix, per exemple, hi havia hagut un dinar d'empresa, que cada any hi convidava els seus treballadors, i a ella no li n'havien dit res.

Doncs bé, aquesta nit ella la considera com la d'un dissabte normal i pensa que almenys hem d'eixir a sopar, i fins i tot m'ha suggerit alguna discoteca que sembla estar bé quan li he comentat el meu estat d'ànim i per què me'ls vaig deixar a tots dissabte a la nit, ja que encara no havíem tingut ocasió de parlar-ne. I si ella, amb tot això que li està passant, encara té ànims per a provar de passar-s'ho bé, doncs jo hauré de fer igual. O no?