Sant Valentí

Imatge: © El regal que vaig rebre en Sant Valentí, per Èlsinor.


Sí, ho confesse, però sigueu indulgents amb mi: tot i coincidir amb la unmei en què no és un dia tan especial, per Sant Valentí vaig eixir a sopar.

De fet, vam eixir en grup: una parella, quatre fadrins i sis fadrines (separades, divorciades...), i, cada vegada que hi pensava durant la vesprada, sempre em venia al cap Le dîner de cons (1998), perquè com un idiota em sentia jo per haver-m'hi deixat arrossegar; i més encara perquè havien decidit jugar-hi a 'l'amic invisible' i fer-nos-hi regals per un valor no superior a 6€.

Es pot ser més patètic? Tret de la parella, ningú dels que hi erem teníem cap raó real per a estar celebrant-hi res, i menys entre nosaltres. Era la festa per la festa, o voler dissimular un buit afectiu amb un pegot i així enganyar-se per unes hores? No sabria ben bé què dir-vos-en perquè a mi la cosa ja em va vindre donada i no vaig poder-hi tindre ni veu ni vot; la meua revolta, gairebé una petita venjança, va consistir només en escollir un regal molt especial: un dvd amb la pel·lícula Cómo casarse con un millonario (1953)...

Sí, potser no va ser de gaire bon gust regalar-li-la a una fadrina el dia de Sant Valentí, i igual no gaire subtil, però més escaldat vaig eixir-ne jo: per si en la fotografia no ho heu encertat, això que em van regalar era un paquet amb tres mocadorets...i un "posamandos" (!?) per a desar-hi els comandaments a distància (?????). Jas, coca! I això que no era a la que jo li havia comprat la pel·lícula, que, si no, a saber què m'hauria regalat ella a canvi...