Pins i records

Imatge: Tardor.

L'altre dia, venint de l'estació, vaig veure com s'impedia el pas dels vianants en el tram del passeig on la Sèquia Major passa per davant del meu antic colage ('col·legi'), un edifici de l'època de la dictadura de Primo de Rivera que va servir com a refugi antiaeri en la guerra del 36 i on vaig estudiar des dels cinc fins als dotze anys: estaven tallant les branques dels immensos pins que hi ha al passeig i al pati del col·legi, i també algun dels mateixos pins.

Encara ara recorde la xiuladissa dels pardalets que hi niaven, el sòl del pati ple de les seues agulles, i, quan plovia, l'olor de la terra mullada al seu voltant, l'única que hi havia en un entorn artificial de ciment, i a la que removíem amb un bastonet buscant-hi furgues ('llambrics'); eren anys de fred a l'hivern i de catiusques (botes altes de goma) per a la pluja, i de l'olor a llenya provinent de la llar que encenien a ca la meua àvia (o [a]uela, que és la paraula que jo he utilitzat sempre), on totes les vesprades anàvem tots els cosins després de l'escola.

Són records que, encadenant-se els uns als altres, porten fins al present, i em dol que en tallen cap, dels pins aquests, perquè hi és una part de mi i de totes les persones que hi van deixar fragments de la seua existència.

Igual creieu que sóc un bovo ('ximplet') per pensar-ho, però què voleu que hi faça, deu de ser la meua part sentimental...