Modes
L'altre dia vaig tornar al gimnàs després del tall estiuenc i no hi havia gairebé ningú perquè hi solc anar a posta a l'hora en què la gent està dinant, que és com aprofites més el temps, ja que és també un lloc on relacionar-te tant amb gent del propi sexe com —sobretot si ets fadrí— amb la de l'altre, però això fa que sovint s'hi allarguen massa les sessions.
Entre les poques persones que hi havia —i en la seua línia de sempre—, una de les dues o tres jovenetes que s'hi van apuntar uns mesos abans de l'estiu: d'altura mitjana, bruna, sense ni un gram de greix i una figura indubtablement molt femenina per les seues redoneses, amb una samarreta curta fins al piercing del melic, cenyida al cos i destacant-li la sina —que, tenir-ne, en té—, i uns pantalons llargs d'esport però de cintura baixa i tan arrapats que no deixaven res a la imaginació...tret del color natural dels seus cabells, però això —i perdoneu-me l'expressió, per bé que encertada— són figues d'un altre paner.
Que sempre les dones han volgut sobreeixir i cridar l'atenció no és cap novetat, i bona prova n'és un poema d'un humanista del quattrocento, l'italià Giovanni Pontano (1429-1503), en què s'adreça a una dama a la que li recomana cobrir-se més el pit perquè va ensenyant les mamelles i només li falta oferir-se com una bagassa, i fins i tot a ell, que ja és un ancià, l'està escalfant; altrament, li diu,
...tot i ser un ancià, em llançaré de cap a elles
d'una manera que podria semblar-te que sóc un jove.
(Baiae, I.4.)
Un poc fort per al nostre gust i la nostra sensibilitat actuals, sí, però vist l'ambient de l'època a Itàlia i a Europa en general —tret, com sempre, de la muy católica España— és molt possible que l'Hermíone a la que Pontano adreça la seua invectiva sí que fóra una cortesana com les que ens descriu Pietro Aretino —un personatge força interessant del que caldrà parlar més endavant— a les seues obres.
Ara, és clar, els temps i els costums han canviat, i estem acostumats a conductes i a exhibicions del cos que en altres èpoques eren impensables; això, però, farà que les jovenetes, que són les més agosarades i les més innovadores en aqueix aspecte, hauran d'anar acurtant cada vegada més la seua roba per a aconseguir cridar l'atenció i al final no podran fer-ho més que, per contrast, anant tapades de cap a peus.
I, si no, al temps.
Entre les poques persones que hi havia —i en la seua línia de sempre—, una de les dues o tres jovenetes que s'hi van apuntar uns mesos abans de l'estiu: d'altura mitjana, bruna, sense ni un gram de greix i una figura indubtablement molt femenina per les seues redoneses, amb una samarreta curta fins al piercing del melic, cenyida al cos i destacant-li la sina —que, tenir-ne, en té—, i uns pantalons llargs d'esport però de cintura baixa i tan arrapats que no deixaven res a la imaginació...tret del color natural dels seus cabells, però això —i perdoneu-me l'expressió, per bé que encertada— són figues d'un altre paner.
Que sempre les dones han volgut sobreeixir i cridar l'atenció no és cap novetat, i bona prova n'és un poema d'un humanista del quattrocento, l'italià Giovanni Pontano (1429-1503), en què s'adreça a una dama a la que li recomana cobrir-se més el pit perquè va ensenyant les mamelles i només li falta oferir-se com una bagassa, i fins i tot a ell, que ja és un ancià, l'està escalfant; altrament, li diu,
...tot i ser un ancià, em llançaré de cap a elles
d'una manera que podria semblar-te que sóc un jove.
(Baiae, I.4.)
Un poc fort per al nostre gust i la nostra sensibilitat actuals, sí, però vist l'ambient de l'època a Itàlia i a Europa en general —tret, com sempre, de la muy católica España— és molt possible que l'Hermíone a la que Pontano adreça la seua invectiva sí que fóra una cortesana com les que ens descriu Pietro Aretino —un personatge força interessant del que caldrà parlar més endavant— a les seues obres.
Ara, és clar, els temps i els costums han canviat, i estem acostumats a conductes i a exhibicions del cos que en altres èpoques eren impensables; això, però, farà que les jovenetes, que són les més agosarades i les més innovadores en aqueix aspecte, hauran d'anar acurtant cada vegada més la seua roba per a aconseguir cridar l'atenció i al final no podran fer-ho més que, per contrast, anant tapades de cap a peus.
I, si no, al temps.
publicat per èlsinor a les 9:17:00 p. m.
