Mai sabré
l'antic dolor que t'amarga,
ni el secret amagatall
líric de la teva gràcia.
(Bernat Artola, Cançó)
Etiquetes de comentaris: Bernat Artola, literatura, xiques
publicat per èlsinor a les 3:49:00 p. m.
Segurament, serà difícil compartir tots els secrets que l'envolten a ella.
El que més m'agrada de l'afotu és que està pujada al capdamunt d'unes Pedres... =) Potser un xic masssa abrigada per la xafogor que fa, no?.
Salutacions cordials.
És que igual té por de constipar-se, pedra, que la brisa marina és molt traïdora... :D
Com passa amb gairebé totes les dones, lmewmon...
ue! aquesta va molt vestida per al que sols triar normalment! :P
Hehehe, és per a crear-hi expectativa,nimue...
Com m'agrada aquest escrit...
Trobo que la nimue té tota la raó del món. En la darrera foto picantona que vas posar vaig contenir l'alè uns quants segons. Renoi!
Aprofito per anunciar-te que el rai s'ha enfonsat.
Salut
En fi, que està vist que només hi voleu carn...! Doncs siga, belart :P
Ah, i sent això del rai; a vore si només està en dic sec i en una temporada el tornem a vore navegar :)
Doncs ací tens el poema sencer, wink.