Retrobament

Un somriure, unes paraules amables, un retrobament després de més de mig any...com fan canviar les coses!

Just des dels voltants del mes de juny que no l'havia vista, i aquest dissabte, amb la pensada d'última hora d'anar al Treinta y Tantos i de fer-ho passejant per l'Albereda, vaig passar per la porta del que abans era The Place i ara Le Club; va coincidir que allà hi era el mateix relacions públiques dels darrers temps i em va convéncer de fer-hi una ullada tot i que era prompte encara --no arribava a dos quarts de quatre, recorde--, i a una de les barres de baix estava ella, treballant-hi com sempre.

La veritat és que no esperava vore-la, i, de fet, ni hi havia pensat des que vaig deixar d'anar al local, però ella sí que se'n recordava de mi i em va saludar amb un somriure i un parell de besos, i em va preguntar que com era que no hi havia tornat en tant de temps, i ens va posar dos 'chupitos' amb un brindis pels vells temps, i vam estar parlant una estona mentre podia fer-ho perquè encara no acabava d'arribar-hi la gent; i, a l'hora de marxar, un altre parell de besos i un comiat que anava allargant-se malgrat els clients que anaven a demanar-li.

(Segueix)

Són coses com aquesta, igual que les atencions que tenen amb tu a la porta dels locals, les que et fan tornar a un lloc; o, les contràries, no tornar-hi, com em passa a mi amb La Indiana. Jo, degut al canvi d'ambient que hi va haver abans de l'estiu, no havia tornat --i no pensava fer-ho tampoc-- a aquest local que quan el van obrir amb el nom de Kypros va acollir a molta de la gent que abans solia anar a la mítica Distrito 10; ara, per casualitat, m'hi he trobat de nou amb una càlid acolliment i amb un local que, amb una xicoteta reforma i un canvi de música, s'ompli de gent cap a quarts de cinc de la matinada i que va tornant al seu estil d'abans.

Pel que hi vaig vore, la gent potser és una miqueta més jove que la d'abans --o és que ja estaré notant el pas del temps??-- però no tant com la que et pots trobar, per exemple, un divendres a la nit pel barri del Carme; i la música, d'estil pop en dissabte, no està malament, així que ja torne a tindre un lloc on anar per a acabar les nits de cap de setmana quan a quarts de quatre tanquen els locals de copes: ja s'ha acabat d'anar a gitar-me tant d'hora!

I, si a més, sé que ho faré amb el record d'un somriure i unes paraules amables, millor encara...

Apaga el mòbil

El proper 1 de març, data d'entrada en vigor de les noves i abusives tarifes de les companyies de telefonia mòbil, protesta-hi apagant el mòbil.

Educació

Vinyeta de Forges a El País (26/02/2007)
No vos en rigueu, no, que, a més de ser en el fons una veritat com una casa, aquest futur potser està més prop del que vos penseu si teniu en compte que el PsoE propugna en el seu programa electoral per a les municipals d'enguany assignar un policia-tutor a cada centre escolar...

Paradís

Valencians, quin goig el vostre!
...No penseu en l'infern.
Del paradís al foc no s'hi va mai.

(Ibn Khafaja d'Alzira, 1058-1138)


[Edició de Josep Piera]

Responsabilitats

Vos heu adonat de com darrerament ningú no sembla voler assumir les seues responsabilitats?

No sé si serà una impressió meua, però ací teniu els de l'AVT convocant per a hui una manifestació que diuen que és per a demanar el compliment de la condemna íntegra de De Juana Chaos i en record de les seues víctimes...però l'argument que consta per escrit per a demanar-ne el permís és protestar contra la sentència del Tribunal Suprem!

El propi Aznar, que ens va clavar a la guerra d'Iraq demanant-hi que creguérem en la seua paraula, que ell tenia proves fefaents de la presència d'armes de destrucció massiva, ara diu que també ell estava equivocat perquè només sabia el mateix que tots els espanyols (igual era que els milions de manifestants contra la guerra eren apàtrides...) i no vol reconéixer-hi la seua responsabilitat en tot l'afer, com tampoc no vol fer-ho respecte al desastre electoral del PP degut a les seues mentides i manipulacions sobre l'11-M.

I, ja que estem parlant-ne, ¿què dir d'aquests 'fidels creients' que varen assassinar i ferir a sang freda centenars de persones en eixa data? Ara que els han agafat i estan jutjant-los resulta que ells no en saben res i que en són innocents del tot...Però no volien ser uns màrtirs de la seua fe i donar-ne testimoni? Doncs ja ho veieu, ni tan sols en aquests fanàtics religiosos pot esperar-se l'assumpció de les seues pròpies accions, tot i que pensen que aquestes els portaran al paradís.

Erotisme publicitari

En una data com la de hui, i havent d'escollir entre el 23-F o el dia de Venus (ja que el mot 'divendres' ve del llatí dies Veneris, en honor de la deessa de l'amor i del sexe), em quede amb la darrera sense cap mena de dubtes...

Nova hipòtesi

Vinyeta de Máximo a El País (21/02/2007)
Amb el judici als pressumptes assassins de l'11-M, els pperos estan reajustant-hi les seues teories conspiratòries...

Regals i lectures

Dissabte a la nit vaig estar sopant amb la Jo March i la seua xicota al barri del Carme per a celebrar --amb retard, això sí-- els nostres natalicis, i vàrem bescanviar regals, llibres principalment però no únicament, hehehe...

I com ja va passar amb el Mario Benedetti, la poesia del qual vaig arribar a conéixer gràcies a un regal seu, també ara m'ha fet conéixer la literatura d'un altre uruguaià, l'Eduardo Galeano, de prosa punxant i roent tant per la seua forma com pel seu contingut, que, des de la publicació de Memoria del fuego (1986), diuen que el fan assemblar-s'hi a John Dos Passos i a Gabriel García Márquez.

M'ha agradat, l'Eduarno Galeano, i pense llegir més obres seues; no és estrany, ja que en certa manera em recorda la poesia de Benedetti, i, a fi que pugueu adonar-vos-en, ací en teniu una xicoteta mostra de El libro de los abrazos (1989), que és el llibre que em va regalar la Jo:

La uva y el vino
Un hombre de las viñas habló, en agonía, al oído de Marcela. Antes de morir, le reveló su secreto:
--La uva --le susurró-- está hecha de vino.
Marcela Pérez-Silva me lo contó, y yo pensé: Si la uva está hecha de vino, quizá nosotros somos las palabras que cuentan lo que somos.

[Més sobre l'Eduardo Galeano ací, ací i ací]

Noverint universi...

Imatge: Còpia en pergamí de la Carta Pobla
de Vila-real (1340)
733 anys fa hui que el rei En Jaume I va atorgar la Carta Pobla de Vila-real a València estant i va certificar així el naixement d'un nou poble que des d'aleshores no va tindre cap altre senyor que el propi rei, i a les Corts del Regne seien els seus representants com a membres del Braç reial al mateix nivell que els de València, Sagunt o Castelló.

Moltes felicitats, doncs, i

Noverint universi,

quod cum ad reges et principes spectet populationibus quas faciunt certos terminos asignare, et earum populatoribus foros seu consuetudines concedere, sub quibus vivere debeant atque regi: idcirco nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros succesores damus et concedimus vobis, universis et singulis populatoribus populationis Ville regalis, quam in termino Burriane statuimus facienda, terminos certos, scilicet a cequia maiori Burriane sursum versus dictam populacionem, et exinde, sicut afrontat cum termino de Nuules, et exinde, usque al antiguor vocatum Misquitiella, quod est versus Bechin, et exinde, usque ad mollonem cohopertum cabecii, in quo scinditur petra, et usque in rivum de Millars...

[Text sencer en llatí de la Carta Pobla]
[Text sencer en valencià]

El desconegut de l'Elisi

Segons reflecteix la premsa, diu Chirac en una entrevista recollida al llibre L'inconnu de l'Élysée, del periodista Pierre Péan, que cada cultura aporta a la Humanitat alguna cosa bàsica, però que el descobriment d'Amèrica no va ser un gran moment de la Història, no tan sols perquè ja abans de Colom hi havien arribat els víkings sinó perquè els 'conquistadores' foren unes hordes que hi van anar a destruir.

Home, raó sí que en té, i a més també hauria d'haver afegit que a sobre Colom no era espanyol/castellà, però sense haver llegit el llibre per a fer-me'n una opinió més clara em fa l'efecte que s'hi deixa portar més pel xovinisme francès que no per una reflexió desinteressada, ja que potser hi ha dit també alguna cosa sobre l'històric colonialisme gal a Àfrica, Àsia o Nord-Amèrica.

De totes maneres, i per si no ho ha fet, no estaria gens malament recordar-li que tampoc Astèrix i Obèlix no van existir mai... :P

Restabliment

La meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu...
(C.Riba, Salvatge cor XXIV)

Kubuntu

Fa ja pràcticament un any contava jo que li vaig fer el salt a l'IE de Microsoft amb el Firefox de Mozilla, i no només no me n'he penedit sinó que ara no use pràcticament mai l'IE a banda de voler comprovar-hi alguna cosa d'una pàgina en concret.

Ara, vistes les males --o, més aviat, pèssimes-- crítiques rebudes pel nou Windows Vista, de les quals podeu estar-ne al dia accedint a la pàgina web de Kriptópolis, i que li han costat en la seua primera setmana un 60% menys de vendes que el Windows XP en el mateix termini de temps, estic experimentant amb altres sistemes operatius per a quan aquest ja no hi siga sostenible per falta de suport i de drivers; i, a més, tampoc no vull un sistema que m'estiga controlant què puc copiar o què no amb les seues funcionalitats de gestió de drets digitals (DRM).

Així, ara estic 'jugant' amb el GNU/Linux, i més concretament amb el Kubuntu, una derivació oficial de la distribució Ubuntu que usa l'entorn KDE en lloc del GNOME d'aquesta darrera. D'origen sud-africà, 'kubuntu' és una paraula bemba que vol dir "envers la humanitat", i amb la qual es reflecteix perfectament l'esperit que anima aquests sistemes i desenvolupaments que posen desinteressadament a l'abast de tothom un programari lliure de qualitat.

Gairebé qualsevol programa per a Windows i Mac OS que se vos acudisca el trobareu ací, o bé el mateix o bé un de clònic, i igual de bo si és que no és millor i tot. Jo, de moment, només hi estic experimentant...sobretot amb el Firefox per a GNU/Linux en català ;)

Dones

És que realment qui les entén??

Papanatas de la ploma

Estic indignat amb un article d'opinió que acabe de llegir al Levante-EMV de hui, o, més ben dit, hauria de dir que estic indignat amb el 'papanatas' (i perdoneu-me el castellanisme, però no he trobat cap paraula nostra amb la mateixa connotació) de la ploma --o, en aquests temps nostrats, del teclat-- que l'ha escrit.

S'hi queixa d'una "oleada de medidas coercitivas" com

Vestir tallas inferiores a la 36, poseer casas vacías, comer hamburguesas con muchas calorías, fumar, beber («el único consumo razonable del alcohol es cero», ministra Salgado), correr veloz en el automóvil, circular en todoterreno por las sendas. Etcétera.

i de què

En lugar de establecer iniciativas informativas, divulgativas y pedagógicas, censura o prohíbe

per a acabar-hi demanant que

Recomiende, advierta, pero no proscriba espacios de libertad individual, ni trate al personal como si careciera de criterio.

Doncs molt bé. A mi no m'agrada desitjar-li cap mal a ningú (ehem, ehem, Federico Losantos, Aznar, Franco, Pinochet, Hitler, Stalin i Mao no hi compten, com tampoc els d'ETA o d'al-Qaida...), però, si més no de pensament, voldria que aquest plomífer s'imaginara per un moment que ell no fumara --no sé si és aquest el cas, però no importa-- i patira càncer de pulmó en fase terminal per ser fumador passiu, i que algú molt estimat per ell fóra atropellat per un conductor begut que circulara a una velocitat temerària per dins de la ciutat. Què diria o escriuria aleshores?

I si es pel criteri del 'personal', només referiré una anècdota que m'ha passat a mi mateix: un local nocturn amb zona de fumadors i de no fumadors, on jo estic a la de no fumadors, que a més hi té força rètols recordant-ne la prohibició, i hi ha u que es posa a fumar al meu costat; en dir-li que ja hi té un lloc habilitat i que no és aquell, se'm queda mirant, em diu que ja estava feia estona i que ningú se li havia queixat, i em pregunta que si és que em molesta...Sense comentaris.

Felicitats!

Moltes felicitats, Noe, i tant de bo aquestes 24 hores siguen un far de joia que il·lumine el teu camí els propers 364 dies!

Dimarts i tretze

Hui és dimarts i, a més, dia tretze.

Diuen que és un dia de malastrugança.

Supose que perquè el dimarts és el dies Martis, el dia del déu Mart, el de la guerra sense mesura, la violència incontrolada i la mort, mentre que tretze --un dels quals el va trair-- eren els deixebles de Jesús de Natzaret, succés semblant al del banquet al Valhalla que li va costar la vida a Balder, el favorit dels déus, en voler expulsar-hi Loki, l'esperit del mal, que s'hi va presentar sense invitació com a tretzè comensal...

Jo, però, no hi crec, en aquests suposats mal averanys.

No veig jo que estiga pas sant-hi res d'es trany, la veri t a t

Meme a mitges

Anit em notificava pedra lletraferida que m'incloïa en un meme en el que també ell s'havia vist embarcat: nomenar cinc personatges del camp de la literatura, la música i el pensament que hagueren influït en la meua vida.

Doncs així de sobte no sabria què respondre, ja que, com jo ho sent, més que no pas una genialitat individual, crec que és una suma de diverses influències la que ha anat --i va, i, mentre visca, anirà-- modelant-me la ment en una successió d'etapes que fins i tot podrien no tindre res a veure les unes amb les altres, i a més haig d'admetre que també hi sóc molt heterodox.

Així, potser el primer nom que m'ha vingut a la ment ha sigut...Ibáñez, el Francisco Ibáñez creador de personatges com Mortadelo i Filemón, l'humor sovint surrealista del qual m'ha contagiat a mi (avisats n'esteu, per cert); també esmentaria els llibres d'aventures infantils de l'Enid Blyton o --molt abans-- de Josephine Siebe, i cronològicament després --però encara abans d'anar a l'institut-- a Homer i La Ilíada, que vaig llegir de ben jovenet, i els llibres d'arqueologia de C.W.Ceram, que em van obrir nous horitzons literaris i temporals respectivament i em van fer acabar d'inclinar per les Lletres i la Filologia.

Del pensament, el descobriment de Descartes a l'institut, i algunes coses de La República de Plató, però, sobretot, del Sòcrates retratat a l'Apologia i al Critó; després, fragments de Sèneca i del pensament estoic romà. I, fregant aquest camp, hi inclouria jo també el Xenofont de l'Anàbasi, un monument a la supervivència i a la unió de gent de diversos indrets independents però que se sabien una sola nació: la grega (i qui tinga orelles, que hi senta...).

De música? Doncs supose que The Beatles i les bandes sonores de les pel·lícules, que van anar introduint-me a la música clàssica i a altres estils de música moderna sense adonar-me'n, però no és pas la música el que més ha influït en mi, sinó la lectura, i encara ara recorde amb nostàlgia com llegia a la llum del televisor, o, fins i tot, com ho feia al llit tapat amb els llençols i utilitzant una petita llanterna per a veure-m'hi...

I ara, qui vulga prendre voluntàriament el testimoni del meme, que ho faça.

Elles...

Un cresol, la llum del qual s'assembla
al rostre il·luminat de l'home enamorat,
llampega entre les boires amb llengua de serpent,
i elles, arromangant-se els vels, fugen ben lluny.

(Ibn al-Binní, † 1095)

[Edició de Josep Piera]

Eivissa

Ahir, una vegada més, va tornar a passar: va bufar el ponent, un vent que va fer pujar les temperatures fins als 21ºC a migdia a la ciutat de València i feia pensar que ja havien arribat les Falles o Setmana Santa, quan normalment l'oratge és més suau i agradívol, sobretot pel contrast amb els darrers dies que hi hem tingut, grisos i plujosos.

I, sobretot, aquest ponent neteja l'atmosfera i augmenta la visibilitat, i ahir no va ser-ne una excepció: tornant del treball a la València, a la nostra esquerra i mar endins, es perfilava blavosa i somniadora l'illa d'Eivissa sobresortint de l'horitzó i albirada com una terra promesa, mentre, més a prop, solcaven la mar les grans veles de dues o tres embarcacions en contrast amb les grans naus mercants que enfilaven cap al port.

Eivissa! Tan llunyana i tan a prop alhora, normalment amagada a la nostra vista per la calima o el mal oratge però a la que només li cal un canvi del vent per a somriure'ns titil·lant com una joia encastada al blau de la mar...Eivissa!, terra que vas acollir mon pare durant el període obligatori de la seua vida militar, i, després, una altra volta en el seu viatge de nuvis amb ma mare. I jo que encara no hi he estat!, però et promet que hi aniré, estimada terra del meu país, que sàpigues que el teu somriure ocasional no em deixa indiferent...

The Dark Side Symphony

May the Dark Side be with you this weekend...

(Tot aprofitant que, segons els meus comptes, aquest és el meu post número 666)

Promiscuïtat

Imatge: "Adam i Eva", per Tamara de Lempicka (1932)


No és que a mi m'importe la vida sexual de cadascú o les seues inclinacions, ni amb qui se'n va al llit ni quantes vegades ho fa, però, ja que ha trascendit a la premsa, em sembla que això de la jove italiana de Merano tampoc no és gaire normal.

Perquè ja em direu com pot ser que els haja demanat que es facen la prova de paternitat del seu fill...a deu homes! Entre ells, sis jugadors de l'equip de futbol local, dos regidors i un empresari. Sí, ja sé que és cambrera i tot just per això pot conéixer molta gent, i de nit sobretot, ¿però amb sis jugadors de l'equip de futbol? És que aquests també muntaven festes multitudinàries com les del Real Madrid, o va ser un per un? I encara li va quedar temps per a quatre més com a mínim!

Total, que no sé si sentir-me alleujat perquè a mi no m'haja demanat que em fes la prova, o molest precisament per la mateixa raó...

Llibertat d'expressió

Des de hui i fins despús-demà comença a Paris el juí contra el setmanari Charlie Hebdo per injúria contra els musulmans per haver-hi reflectit fa ara tot just un any les caricatures daneses sobre Mahoma publicades en setembre de 2005 al Jyllands-Posten danès. Com podeu vore, a la portada del setmanari hi ha Mahoma que, al costat del titular "Mahoma desbordat pels integristes" (i fixeu-vos-hi en què diu 'integristes', no pas 'musulmans'), exclama: "Que dur és que t'estimen uns idiotes!"

Jo, com els signataris del manifest Nous soutenons «Charlie Hebdo» al Libération de despús-ahir, també recolze la revista Charlie Hebdo i la llibertat d'expressió, i, si ahir em considerava danès, hui sóc francès.


[Via 20minutos]

[Llegiu el manifest ací]

Nit de futbol

Com podeu vore, quan hi ha partit al Mestalla tot és permés...i això que només he hagut d'estar al cantó de casa per a fer aquesta foto, que tan sols mostra una molt xicoteta part de l'abús que en fan alguns i la permissivitat de les autoritats locals.

Nobody's perfect

Divendres vam eixir a sopar, el meu amic, la seua xicona i jo, i m'hi vaig enamorar.

Feia algun temps que, sobretot pel mal oratge i el fred, no eixíem a sopar un divendres a la nit, però aquest cap de setmana sí que ho vam fer i vàrem anar a un lloc prop de casa on no havíem estat encara mai: a la Pizzeria Diablito, a la zona de l'Avinguda d'Aragó a l'altre costat del Mestalla.

No és que siga una pizzeria en el sentit propi i estricte de la paraula, sinó que hi tenen menjar tex-mex, unes pizzes sui generis i amanides de diferents tipus en un ambient informal de llums molt tènues --fins i tot massa-- de color carabassa a to amb la decoració, una música de fons chill-out i uns espais molt flexibles per la mobilitat de les tauletes, que els permeten ajuntar-les o separar-les segons les seues necessitats.

Nosaltres vam arribar-hi a dos quarts de deu de la nit ja tocats, i, encara que el lloc va trigar un o dos quarts més en omplir-se, estava tot reservat: la seua sol·lució va ser oferir-nos una tauleta baixa del pis de dalt vorejada d'un sofà i amb tamborets també baixos, i des de la que es veia perfectament la barra i el saló de baix; com que no ens va semblar pas tan malament ens hi vam quedar.

I allí, atenent-nos i aconsellant-nos, portant-nos l'oli amb espècies picants i el tabasco, estava ella, de negre --l'uniforme de la casa--, amb uns cabells rossos i arrissats arreplegats en una cua, amb la pell clara i els muscles drets, sense arronsar en cap moment les espatlles, una veritable aparició angelical en un antre pretesament diabòlic, així que ¿com no anava a atraure la meua atenció?

Va ser, i vos ho puc ben assegurar, un enamorament sobtat i gairebé incondicional...fins que ens va portar el compte, en què constava que ens havia atés...Vicente! Vicente!? I les daixonses i les dallonses i tot allò que tenia ben a la vista?? No vaig poder estar-me'n i, quan va tornar a passar pel nostre costat, li vaig preguntar:

--Però tu no ets molt bonica per a dir-te Vicente??

I ella va somriure i es va quedar parada per una galanteria que sembla que no s'esperava, i em va respondre, encara vermella:

--I no em puc haver canviat de sexe?

I jo, sense poder evitar-ho, com un nou Osgood Fielding III a la Daphne interpretada per Jack Lemmon a Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot, 1959), li vaig respondre sense pensar-m'ho:

--Doncs mira, ningú no és perfecte...

I ara estic pensant-me si tornar-hi o no el cap de setmana vinent.

Sort

...La sort és una noia
que em mira sempre des del fons del temps
i té els ulls clars i riu maliciosa.

(Miquel Martí i Pol, Capfoguer)

Deficiències tècniques

No és la primera vegada que em passa, però em fot igual o més encara, això de quedar-me sense connexió a Internet durant gairebé tot un dia.

De matí al treball no puc connectar amb blogspot i m'ix un informe d'error 500 o un codi bX-vjhbsj, crec recordar; i al vespre, a casa, llumetes parpellejant a un costat del mòdem, després a l'altre, i finalment la llum de color carabassa fixa a l'indicador TST que m'assenyala que el mòdem no pot acabar d'inicialitzar-se, i així una vegada i una altra mentre veig com al carrer el cel anava enfosquint-se i fent-se de nit.

No hi ha res a fer, i és tard per anar a cap ciber, així que entre una bona tirallonga de renecs ho deixe estar i em pose a vore la televisió, resignant-me a provar-hi una altra volta l'endemà. Almenys al matí següent --és a dir, ahir-- hi ha sort i puc penjar els dos posts: el del dia i el que hauria hagut de penjar-hi l'anterior, cosa que només em satisfà parcialment.

La veritat és que des de després de nadal no em va gaire fina la connexió, i, si abans sí, és que no és cosa meua. Merda d'operadores tercermundistes que encara hem d'aguantar!

Humor al carrer

Una molt bona ocurrència del qui va expressar la seua queixa així tot just enfront d'on hi ha una parada pública de bus...

Sentiments

Ahir vaig estar dinant amb una amiga que, igual que l'any passat va marxar a Dinamarca, enguany marxarà sis mesos a Alemanya.

En arribar a casa i pensar que no tornaré a vore-la fins almenys juliol o agost, em vaig sentir buit, com si haguera perdut alguna cosa de mi mateix tot i saber que continuarem en contacte mitjançant el telèfon i el correu, o, fins i tot, xatejant.

Volia escriure com en sentia, contar-ho, i les paraules que anaven brollant del cor m'arribaven al cap d'una manera fluida i gairebé incessant, sense pretendre-ho ni pensar-hi, però no ho vaig fer i hui ho he intentat però no he pogut: només puc constatar-hi la meua impossibilitat de fer-ho.

És que han canviat els meus sentiments d'ahir a hui --que sent que no-- o és que m'he revestit amb la cuirassa de la fredor per a evitar que em ferisquen? I ha de ser-ne aquesta l'única solució?

Em sembla, però, que o aquesta o el bàlsam del temps...