dimarts, febrer 28, 2006

Dia o nit?










© La matinada valenciana pel meu pati de llum, per Èlsinor (2006).

Qui ha dit que a València es fa alguna vegada de nit?

A la ciutat de València, amb tant de fanal i tanta llum projectada al cel, la nit ja no és nit gràcies a què sovint els núvols fan de pantalla reflectora i ens tornen una mica de la contaminació lumínica amb que bombardegem el cel des del vespre fins a l'endemà de matí, i no hi ha ni cel, ni estrelles, ni res.

Ara, la lluna de València ha fugit de València buscant la foscor i la pau d'una nit que ací no troba.

E.ON







Imatge: Cotització borsària d'E.ON


Compte amb E.ON, l'empresa alemanya subministradora de gas que ha llançat una OPA contra Endesa, que són capaços de tot!

Que no vos ho creieu?

(Segueix)

Home, no és per res, però hi ha que tindre collons per a anunciar-se com el gas del futur...en la mateixa pàgina d'un article sobre l' Holocaust!



[Llegit a La cantina dels encants]

dilluns, febrer 27, 2006

Sol matiner








© Èlsinor, 2006.

Després del mal oratge d'aquest cap de setmana, aquest matí el sol hi ha guaitat tímid i indecís.

Semblava que volia quedar-s'hi, però, ai!, només ha sigut un miratge i a migdia s'ha posat a jugar amagant-se entre uns núvols grisencs i lletjos; ara, que pareixia haver guanyat, arriba el vespre i el fa marxar!
Έσπερε πάντα φέρων όσα φαίνολις εσκέδασ' Αύως (Safo, 104a)(1)

Notes.
1. "Vespre! Te'ns enduus tot el que ens portà la fúlgida aurora"; traducció de Manuel Balasch en Safo.Obra completa (edició bilingüe).

Obscenitat

Imatges: La mesquita xiïta de Samarra, ara i abans.


En nom de quin déu s'ha comès aquesta barbaritat: del cristià, del jueu o del seu? I on són ara el govern egipci i els seus adlàters per a rebutjar aquest atemptat de dimecres passat i els aldarulls subsegüents? És que només els dibuixos occidentals són una 'obscenitat' per a l'Islam que ells abanderen?

diumenge, febrer 26, 2006

Anit








Imatge: © A la Tetería La Kasbah, per Èlsinor (2006)

Finalment, anit vaig poder quedar amb tres amigues (la que ha retornat de Dinamarca, la Jo March i la seua parella) per a un sopar que havia hagut de cancel·lar dues setmanes abans per culpa de les meues liaisons dangereuses, i la veritat és que tenia ganes de vore-les perquè ja feia molt de temps que no havíem quedat i és bastant complicat trobar-hi un buit que ens vinga bé a tots —o hauria de dir 'totes' per majoria absoluta? :D

També ara, però, ens va colpir eixa espècie de maledicció que sembla que ens va seguint i tampoc no vam poder acabar la nit com volíem, ja que alguna cosa del sopar —i no l'alcohol, no em sigueu malpensats— junt amb l'angúnia d'uns locals plens de gom a gom i el fet d'estar en un d'eixos dies tan delicats va fer que s'indisposara una d'elles i que hagueren de marxar a casa a dos quarts de quatre, quan la nit encara era jove i ens esperava La Indiana, d'on havia aconseguit una entrada VIP per a cinc persones.

Almenys fins a aquest moment ens ho havíem passat molt bé, amb l'intercanvi de regals (eren tres els natalicis que hi celebràvem amb retard) i sopant de tapes a El Salado —en la zona d'Aragó, tot just al costat del club de jazz Black Note—, i després a la Tetería La Kasbah, on vam arribar a temps de veure l'actuació de Nadima, que ens hi va delectar vint minuts amb dances orientals i, clar està, amb la dança del ventre: com podeu vore a la fotografia, la Jo (a la dreta) no veia gens malament apuntar-s'hi als cursets, però l'amiga retornada de Dinamarca (a l'esquerra) no hi semblava gaire convençuda...

En fi, llàstima de no haver pogut rematar la nit com mereixia l'ocasió, però, mentre va durar, va estar bé; ara, per a la pròxima quedada suggeriré anar a dinar i, de ser-hi possible, un dia feiner.

I no, per més d'home que siga i de la marca Lotus, el regal que em vàreu fer no l'anomenaré mai 'polsereta', sinó, com a molt, 'adorn', i això per molt d'antic i de ment tancada que m'hi tracteu, xiques.

Per si de cas.

dissabte, febrer 25, 2006

Mòbils

Vinyeta de Romeu a El País (23/02/2006)

Més o menys com el meu, ...però i el profit que li pots traure, hehehe!

divendres, febrer 24, 2006

Carpe diem

Pintura mural pompeiana (s.I d.C)
...sapias (...) et spatio breui
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit inuida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.

"...tingues enteniment (...) i, com que la vida és breu,
no faces plans a llarg termini. Mentre estem parlant, haurà fugit, envejosa,
l'edat: gaudeix, [doncs], del moment sense confiar gens ni mica en el futur."
(Horaci, «Odes» I, 11, vv.6-8)

dijous, febrer 23, 2006

Fantasmes del passat









Imatge: Els tancs pels carrers de València (23/02/1981).


No, no ho van aconseguir aleshores i ja mai no ho aconseguiran, fer-nos tornar als seus 'bons' vells temps...

(Segueix)

de matinada arribaren a casa, com sempre feien, i em van
traure del llit on dormia amb la dona, i em varen
humiliar, acusant-me, i em van colpejar a un racó.
veig les venes de sang en els ulls, veig un puny!
penetraren vilment al reducte més íntim, i varen
agafar la meua dona pels cabells, l'arrossegaren
per terra, i no vaig poder fer res per ella, davant meu
ens humiliaren, destrossaren la nostra intimitat,
el nostre matrimoni. la filleta es despertà al seu llit.
em van treure de casa i van dur-me a una comissaria.
em feren retrets, acusacions que ja no recorde. altre cop
em varem pegar i em varen fer prendre un oli ricí.
a grapats m'arrancaven els cabells i les ungles dels peus.
només recorde, tombat a un racó, el qui més manava
i em pegava de sobte colps de peu. vaig signar els papers.
recorde la vara de ferro que em varen ficar pel cul.
recorde que em bevia la sang del meu rostre, i la pols.
no vull recordar-ho, ho vull oblidar, però torna
el vil pensament de la matinada de la meua detenció.
passaran els segles, i altres ho recordaran quan
jo no ho recorde, no existesca, i venjaran el meu nom,
mesclat amb els noms dels companys que més han sofert.

(Vicent Andrés Estellés, «Exili d'Ovidi» II,1 )



23-F


Un dia com hui de fa vint-i-cinc anys va quedar clar que els franquistes i tota la patuleia feixista ja no tenen res a fer contra la nostra democràcia i que la seua època ja ha passat; i també, last but not least, que els covards que trauen les armes contra els qui no pensen com ells sempre es trobaran davant algú que, com l'ex-tinent general i ministre de Defensa Manuel Gutiérrez Mellado (1912-1995), els faça front al descobert.

dimecres, febrer 22, 2006

Infidelitat




Li he sigut fidel durant anys i panys i mai me n'havia penedit; ara, però, m'estic replantejant la nostra relació.

No ho sé pas, potser siga una mica cruel deixar-ho córrer ara, així, d'una manera tan precipitada, però és que acabe d'adonar-me de què no ha sabut posar-se a l'altura dels temps, que s'està estancant i que jo, encara que de vegades em coste canviar, sóc més dinàmic.

(Segueix)


El vaig descobrir l'altre dia, el Mozilla Firefox, en una versió 'portable' (Portable Firefox) per a usar en llàpissos de memòria USB, i després vaig voler conèixer la versió normal, que podeu trobar també en català.

M'ha agradat molt la seua versatilitat i les moltes extensions i temes dels que disposa, que encara el potencien més en tots els aspectes, sobretot comparant-lo amb l' Internet Explorer; l'únic problema amb què m'he trobat fins ara és que la barra lateral dels blocs com ara aquest meu no la reconeix i l'hi insereix al final, baix del text.

Sí, sóc com un xiquet amb un joguet nou, i, amb només una mica de decisió, acabaré abandonant el producte de Microsoft...però encara m'hi falta eixa miqueta.


dimarts, febrer 21, 2006

Hipocresia (i 2)

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (20/02/2006)

Ja
en parlàvem, l'altre dia...

Manies

Vinyeta de El Roto a El País (21/02/2006)

No hi havia no fa gaire un meme sobre sobre manies?? Doncs això...

dilluns, febrer 20, 2006

Genographic Project



Ja està, he acabat de posar al Correu una mostra d' ADN meu per al projecte 'Genographic' engegat pel National Geographic.

Aquest projecte, mitjançant l'estudi dels marcadors genètics presents al cromosoma Y —transmès de pares a fills— i a l' ADN mitocondrial —transmès per via materna— vol fer un arbre genètic de la Humanitat i un mapa espaciotemporal de les seues migracions des del seu origen més remot a Àfrica fins a l'actualitat, i per això els científics involucrats pensen dedicar-s'hi durant cinc anys i arreplegar-hi unes 100.000 mostres d'ADN pertot arreu.

Jo, com diuen ells, no en trauré els nom dels meus rebesavis ni res de semblant, sinó que allò que n'obtindré és la història de les migracions dels meus avantpassats més llunyans i saber com i des d'on vaig arribar on sóc ara —al País Valencià— a partir del meu (o nostre) remot origen africà; pot ser, fins i tot, que m'hi enduga alguna sorpresa inesperada...

Com a curiositat, l'ADN mitocondrial ens ha revelat que tota la Humanitat actual és filla d'una dona que va viure a l'est d'Àfrica fa uns 150.000 anys, mentre que el cromosoma Y ens fa a tots els barons vius descendents d'un home que hi va viure fa uns 70.000 anys. Sabeu com els anomenen els científics? Doncs sí, Adam i Eva.

De decisions...

Vinyeta de Máximo a El País (20/02/2006)

A banda del missatge, serà un lapsus això de parlar de 'vascos' i 'catalanes' front a 'españoles'?

diumenge, febrer 19, 2006

París








Imatge: El Sena, per Alexander Chen.

Quina enveja!

Divendres, quan van tancar el Fox Congo, m'hi vaig quedar parlant una estoneta amb Verònica, l'encarregada, i, en dir-li que potser hui aniríem a passar el dia a la neu a Valdelinares —cosa que hem acabat per no fer—, em va dir que ella se n'aniria a Paris hui diumenge a la vesprada i que s'hi estaria fins dijous.

París! Hi he estat dues vegades, una per un pont de desembre i una altra uns deu dies en agost, i en les dues ocasions em va agradar moltíssim malgrat el diferent ambient de la vida normal a l'hivern i de la més relaxada de l'estiu.

És París, la ville de la lumière i de l'amour, una ciutat que en el meu imaginari particular la veig com a la capital europea, mentre que Nova York —on encara no hi he anat— seria la capital del món.

La veritat és que ja fa més de deu anys de la darrera vegada que hi vaig ser, i ja m'està abellint tornar-hi. Ara ja només falta trobar amb qui fer-ho, i a ser possible del sexe femení, perquè així sempre ens quedarà París...

Buitres

Vinyeta de Forges a El País (19/02/2006)

No endevineu qui són aquests 'buitres' de la política? No, no, ara aquest no hi val, com a resposta correcta...

dissabte, febrer 18, 2006

Manifestació


Adéu a un patriota










Imatge: Francesc Ferrer i Gironès

Vilaweb
DIVENDRES, 17/02/2006 - 16:21h

Es mor Francesc Ferrer i Gironès
No es farà cap cerimònia pública per respectar la seva voluntat
S'obre un llibre de signatures per qui hi vulgui espressar el seu condol


Avui al migdia ha mort
Francesc Ferrer i Gironès, segon tinent d'alcalde i regidor independent d'ERC a Girona que havia participat en la fundació de CDC. Fonts properes a la seva família han confirmat a VilaWeb que no es faria cap cerimònia pública; d'acord amb la voluntat de Francesc Ferrer, el cos s'incinerarà en privat. Però a l'Ajuntament de Girona, s'ha obert un llibre de signatures per qui vulgui fer palès el seu condol.

Ferrer ha mort a casa, amb setanta anys, a causa d'una greu malaltia que arrossegava des de feia temps.

Historiador, polític i escriptor, havia estat diputat del Parlament de Catalunya del 1995 al 2003, i va ser senador pel PSC cinc legislatures consecutives, fins el 1993. El 25 de juny de l'any passat, la Fundació Josep Irla va dedicar un homenatge nacional a Francesc Ferrer i Gironès i el mateix any va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va destacar per la seva gran activitat en la política, però també per la seva trajectòria cívica i cultural. Ferrer va ser un dels fundadors d'Amics de la Bressola i col·laborador de la Comissió de la Dignitat. També era un dels membres de la cooperativa Papyrus, que va fundar el diari El Punt, i va col·laborar en la posada en marxa del setmanari Presència. Va lluitar molt per la llengua catalana, amb accions com
aquest informe que recull les normes del govern espanyol que obliguen a usar la llengua espanyola.

--
+
Biografia i bloc de Francesc Ferrer Gironès.


divendres, febrer 17, 2006

Les acaballes de Catul


III

Invoque els déus i ningú no m'escolta.
Molt els he ofès tot al llarg dels meus dies.
Me'n penedesc. Però com interrompre
el delitós i furiós camí?
¿Com he d'obrar, si m'estime la vida
i envege el cos que lleugerament passa
i sent dolor de no dur-lo al meu llit?
¿Com ho faré sense l'ajut dels déus?
Jo sol no puc, i com el gos que arrenca
el trist cordill que el subjectava salte
i molt voraç em precipite als dies.
¿Qui retindrà per més temps el vaixell
segur al port, si la tempesta és gran?
Arrencarà furiós les amarres
o es desfarà d'un cop contra les pedres.

(V.A.Estellés, Les acaballes de Catul I)

dijous, febrer 16, 2006

Hipocresia

Imatge: Vinyeta de Gallego & Rey a El Mundo (16/02/2006)

I, tot i els afers de Guantánamo i d' Abu Ghraib, encara gosa donar lliçons de 'respecte' i de 'tolerància' envers els musulmans...!

Sant Valentí






Imatge: © El regal que vaig rebre en Sant Valentí, per Èlsinor.


, ho confesse, però sigueu indulgents amb mi: tot i coincidir amb la unmei en què no és un dia tan especial, per Sant Valentí vaig eixir a sopar.

De fet, vam eixir en grup: una parella, quatre fadrins i sis fadrines (separades, divorciades...), i, cada vegada que hi pensava durant la vesprada, sempre em venia al cap Le dîner de cons (1998), perquè com un idiota em sentia jo per haver-m'hi deixat arrossegar; i més encara perquè havien decidit jugar-hi a 'l'amic invisible' i fer-nos-hi regals per un valor no superior a 6€.

Es pot ser més patètic? Tret de la parella, ningú dels que hi erem teníem cap raó real per a estar celebrant-hi res, i menys entre nosaltres. Era la festa per la festa, o voler dissimular un buit afectiu amb un pegot i així enganyar-se per unes hores? No sabria ben bé què dir-vos-en perquè a mi la cosa ja em va vindre donada i no vaig poder-hi tindre ni veu ni vot; la meua revolta, gairebé una petita venjança, va consistir només en escollir un regal molt especial: un dvd amb la pel·lícula Cómo casarse con un millonario (1953)...

Sí, potser no va ser de gaire bon gust regalar-li-la a una fadrina el dia de Sant Valentí, i igual no gaire subtil, però més escaldat vaig eixir-ne jo: per si en la fotografia no ho heu encertat, això que em van regalar era un paquet amb tres mocadorets...i un "posamandos" (!?) per a desar-hi els comandaments a distància (?????). Jas, coca! I això que no era a la que jo li havia comprat la pel·lícula, que, si no, a saber què m'hauria regalat ella a canvi...

dimecres, febrer 15, 2006

La Constitució de 1812




Imatge: Mariano Rajoy a La Crispación, bloc dels informatius de Telecinco

No sé jo si aquestos del PP són tan ases com ho semblen, però, després de llegir a El País l'article del catedràtic d'Història Josep Fontana, em pareix que més malament ja no poden quedar per més que s'hi entesten...

(Segueix)


El Partido Popular y la Constitución de Cádiz
JOSEP FONTANA
EL PAÍS - Opinión - 15-02-2006

El Partido Popular ha ido a Cádiz a remover las cenizas de la Constitución de 1812 en busca de munición "nacionalista" para su campaña de acoso y derribo del Gobierno. ¿Pero qué puede esperar encontrar en ella?

La Constitución decía en su artículo primero que "la nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios", lo que parece muy claro, pero el problema consistía en decidir quiénes eran españoles. La primera duda aparecía, en el artículo 22, en relación con los "habidos o reputados por originarios del África" -lo cual significa, llanamente, los habitantes de piel más oscura-, a quienes se comenzaba exigiendo que hubiesen nacido en suelo español, fuesen hijos de padres libres, estuviesen casados con una mujer libre y ejerciesen "alguna profesión, oficio o industria útil con un capital propio", para añadir después que, incluso reuniendo estas condiciones, sólo podían acceder a la ciudadanía, por concesión de las Cortes, en el caso de haber hecho "servicios calificados a la patria" o distinguirse "por su talento, aplicación y conducta".

Habrá que recordar a este respecto que el racismo seguía plenamente vigente en España, hasta el punto que un reglamento publicado en 1825 exigía un certificado de limpieza de sangre (que era una garantía de pureza racial y no religiosa) a quienes aspirasen a convertirse en maestros de primeras letras.

Que eso de la nación española no había quedado muy claro en 1812 lo demuestra el hecho de que Antonio Alcalá Galiano -que no por ser un político corrupto dejaba de ser, a la vez, una de las mentes más lúcidas del liberalismo español- dijera en la sesión del estamento de procuradores de 12 de marzo de 1835: "Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora".

Cuando, tras haber comprobado que la Constitución de Cádiz no acababa de funcionar, se procedió en 1837 a redactar un nuevo texto, más conciso y práctico, se comenzó por dejar fuera de ella a los "españoles del otro hemisferio", esto es a los que habitaban en las provincias de ultramar -Cuba, Puerto Rico y Filipinas- que serían gobernados arbitrariamente por las autoridades militares, a la espera de unas "leyes especiales" que se les prometieron pero que nunca llegaron a promulgarse. La medida se completó con la expulsión de las Cortes de los diputados cubanos que habían acudido a ellas.

Pero, como todavía quedaba demasiada gente en el territorio peninsular y en las islas "adyacentes", se decidió dividirlos entre españoles de primera, que tendrían derechos políticos como el de votar, y otros de segunda, a quienes se les negaban éstos. Porque, como afirmó en 1837 Argüelles, uno de los patriarcas del liberalismo gaditano, eso del derecho al voto no era para todos: "Todo vecino que en España va, por ejemplo, a la guerra, hace el servicio de las armas, contribuye directa o indirectamente con el fruto de su trabajo, con el sudor de su rostro ¿cree (...) nadie que esto sea un título suficiente para que se le entregue el uso de un derecho como éste? Estoy seguro de que no". Se trataba de apartar de las decisiones políticas a quienes otro diputado definía entonces como "la clase bruta o ignorante".

En 1839, en su Catecismo razonado o explicación de los artículos de la constitución política, el padre Eudaldo Jaumeandreu lo explicaba razonadamente: "En muchos países el pueblo se divide en dos clases. La primera comprende las personas que gozan de la totalidad de los derechos de ciudadanía, a saber, políticos y civiles, y la segunda, a los que sólo disfrutan de los civiles (...). Los primeros se llaman ciudadanos, y los otros meramente habitantes". España quedaba así constituida por unos 250.000 ciudadanos y unos 12 millones de "meros habitantes", miembros de "la clase bruta o ignorante".

Claro que tampoco es que los habitantes perdiesen mucho con que se les negara el acceso al voto, que servía para muy poco, dado que las elecciones estaban totalmente falseadas por los manejos de los gobernadores civiles (con la ley electoral de 1846, que permitía llegar a diputado con poco más de 60 votos, no habían de esforzarse mucho) y por las "partidas de la porra", que quebraban urnas y cabezas cuando la persuasión no bastaba.

Entre 1836 y 1931 se celebraron en España cerca de 50 elecciones generales que ganó siempre el gobierno que las convocaba. La primera ocasión en que se rompió esta regla y en que los ciudadanos derribaron un gobierno con sus votos fue en 1933, pero a la segunda, en 1936, el general Franco y sus colegas decidieron que las cosas estaban yendo demasiado lejos y liquidaron la democracia y el voto de una tacada, para volver a la tradición española del pronunciamiento.

Cansados precisamente de tantos pronunciamientos, de que se les utilizara una y otra vez para jugarse la vida en nombre de las libertades de la nación, y que se les negaran las suyas una vez el caudillo de turno se había instalado en el poder, la sección de la Internacional de Madrid hizo en 1869 un llamamiento a los trabajadores para que se negasen a celebrar la fiesta del 2 de mayo, en un texto que concluía diciendo: "La idea de patria es una idea mezquina, indigna de la robusta inteligencia de los trabajadores (...). La patria del obrero es su taller, el taller de los hijos del trabajo es el mundo entero". Habían acabado siendo víctimas de esa misma confusión entre la nación y el Estado que el Partido Popular se empeña en fomentar.

Nada puede ser más nefasto que confundir la idea del "Estado", una comunidad de ciudadanos libres, iguales en derechos y en deberes, ligados al gobierno por un pacto social que se renueva en cada votación general, con la de la "nación", un concepto de identidad cultural que ninguna ley -ni constitución, ni estatuto- puede imponer o prohibir, porque pertenece al dominio de la conciencia.

Esa dañina mentira que es el "Estado-nación", una invención jacobina que sirvió en el siglo XIX para completar el proceso de homogeneización de algunos Estados que llevaban ya siglos por este camino, ha originado en la Europa del siglo XX millones de muertos y procesos monstruosos de limpieza étnica, que han implicado el desplazamiento de grandes masas de población.

Hay en el mundo actual unos 200 Estados y más de 2.000 etnias y nacionalidades. Empeñarse en esta malsana identificación entre el Estado y la nación podría conducir o a 2.000 guerras de independencia, con muchos millones de muertos, o a 2.000 actos de asimilación forzada y de genocidio cultural, no menos condenables. La única salida racional de una situación semejante es la del Estado plurinacional que garantice la convivencia en paz y tolerancia de etnias y naciones.

En la Palestina sometida al Imperio Otomano, que era una estructura política plurinacional, musulmanes, judíos y cristianos vivían en paz, al igual que lo hacían, en otros lugares del imperio, los griegos o los armenios. Una paz que acabó cuando el Imperio Otomano se convirtió en la nación turca y emprendió sus propias operaciones de limpieza étnica.

Nada puede ser más peligroso que remover imprudentemente, como está haciendo en la actualidad el PP, un complejo mal definido de sentimientos, más que de ideas, nacionalistas, que la propia voluntad de confusión ha llevado a que nunca se clarifiquen adecuadamente. Porque en sus aguas profundas se mezclan, junto a razones culturales plenamente legítimas, prejuicios racistas (como los que sirvieron en 1812 para restringir el acceso de los españoles negros a la ciudadanía), mitos irracionales que perpetúan viejos odios (no hace tanto que se han retirado las cabezas de moros que colgaban en algunas catedrales, o que se ha dejado de celebrar la resurrección de Cristo lanzándose a una simbólica matanza de judíos) y desprecios ancestrales entre los distintos miembros de una misma comunidad.

Nada puede resultar más despreciable que el uso que en la actualidad hace el PP de los prejuicios identitarios para dividir y enfrentar al conjunto de unos ciudadanos que en los tiempos sombríos del franquismo lucharon conjuntamente para recuperar las libertades democráticas colectivas. En las manifestaciones de los 11 de septiembre de la Cataluña franquista había muchos menos "burgueses nacionalistas" que trabajadores inmigrantes que desafiaban las persecuciones policiales para reclamar a un tiempo "libertad, amnistía y estatuto de autonomía", porque tenían claro que luchaban contra el enemigo común de las libertades de todos y que éstas iban a ganarse o a perderse conjuntamente.

En momentos como éste me parece que hay pocas tareas más urgentes que desenmascarar la demagogia que se hace invocando en vano el nombre de la nación y esforzarnos en que el debate político vuelva a situarse en el terreno del ejercicio responsable de la razón, para ocuparse ante todo de los derechos y los deberes de los ciudadanos.

.
Josep Fontana, catedrático de Historia, dirige el Instituto Universitario de Historia Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona


G.P.S. casolà

Imatge: La meua targeta-GPS

Una idea molt pràctica:

Si la nit ha de ser molt mogudeta i no disposeu d'un mòbil o d'una agenda electrònica amb GPS, sempre podeu fer com jo i penjar-vos del coll una targeta amb una foto extreta de Google Earth on hageu senyalat de manera escaient el vostre domicili.

Estigueu segurs que els taxistes vos ho agraïran.


dimarts, febrer 14, 2006

Bad Valentine






Imatge: Wendy James a la portada de Velveteen (1989)


Powered by Castpost


És de veritat un dia tan especial...?


Tema: Bad Valentine.
Àlbum: Velveteen (1989)
Grup: Transvision Vamp.
Vocalista: Wendy James.


It feels like Spring again
You sprung this on me and then
It feels like Spring again
But I guess it never really ends
It just comes around again
And I collect all the cards that you sent
But I could not say
If I should stay
I might not even
Even remember your name
Oh what a shame
Oh I'm a bad valentine, a bad valentine
I'm a bad valentine
Oh I'm so bad, bad, bad, all the time
Oh I'm a bad valentine
Ooh I love you baby
Aah I love you maybe
Ooh I love you baby
Or maybe, maybe I'm just insane
It feels like Spring again
You sprung this on me and then
It feels like Spring again
But I guess it never really ends
It just comes around again
And I collect all the cards that you sent
But I could not say
If I should stay
No I might not even
Even remember your name
Ain't that a shame
Oh I'm a bad valentine, a bad valentine
I'm a bad valentine
Oh I'm so bad, bad, bad, all the time
Oh I'm a bad valentine
Oh I'm so bad, bad, bad, all the time
Oh I'm a bad valentine
Oh I'm a bad valentine
Oh I'm a bad valentine

Felicitats!









Moltes felicitats!

Moltes felicitats aquest dia que enguany hauràs de celebrar doblement!
Que siga per molts anys!
I que nosaltres puguem celebrar-lo amb tu, noe...!

14 febrer 2006

Etiquetes de comentaris:


dilluns, febrer 13, 2006

Declaració amorosa








Imatge: Postal electrònica: La meua font de l'amor (2005)

Demà és Sant Valentí i jo ja fa uns dies que vaig rebre una declaració d'amor mitjançant una carta a la meua bústia, però a la de casa, no a l'electrònica.

És la primera vegada que em passa —i ara digueu-me quants de vosaltres, xics, n'heu rebuda mai cap (les xiques no entren en aquest concurs, ho sent)—, i, tot i no ser manuscrita, tampoc no vaig trobar-hi res d'estrany perquè ¿qui escriu cartes a mà actualment?

Me l'havien escrita en castellà, però en qüestió de llengües tampoc no cal fer-hi gaire discriminacions, ja que, veient com està el panorama, no cal ser-hi massa picallós i val més posar-ho fàcil, així que vaig començar a llegir-la:

(Segueix)


Estimado (Èlsinor):

Porque cuando estamos juntos sacas lo mejor de mí, porque me gustas cuando callas y cuando hablas el timbre de tu voz me emociona, porque sé que en tu cartera, cerca de tu corazón, siempre hay un sitio para mí, porque cuando me muestras sé que te sientes orgulloso de mí, el próximo 13 de febrero quiero agradecerte tus atenciones de la única forma que sé:

Con doble puntuación en todas tus compras.

Tu enamorada tarjeta de socio.




diumenge, febrer 12, 2006

Les liaisons dangereuses








Imatge: © Barra del Ghecko, per Èlsinor (2006).

No, no m'estic referint a la novel·la de Choderlos de Laclos (1782) ni a la pel·lícula d' Stephen Frears (1988), sinó a les veritables 'amistats' o, més pròpiament, coneixences perilloses: les dels divendres o dissabtes a la nit.

I no, tampoc no estic parlant d'eixe tipus de coneixences d'una nit en què potser esteu pensant, les de "aquí te pillo, aquí te mato" i "si te he visto, no me acuerdo".

Estic parlant d'unes altres coneixences més perilloses per a la salut: els amics o coneguts dels teus amics i els relacions públiques d'algun local al que sols anar i a qui et trobes pertot arreu.

Aquests, junt amb els innumerables xupitos a què et conviden en cada local en què te'ls trobes —i en són molts, de veritat—, són un perill públic.

I ho dic per pròpia i penosa experiència d'aquest mig cap de setmana...

divendres, febrer 10, 2006

Divendres passat







Imatge: © El Fox Congo divendres a la nit, per Èlsinor (2006).


Ja veieu com està el pati!

No, no és que jo me n'haja entrat a cap local d'striptease: és la promoció d'una beguda energètica (!?) al Fox Congo divendres passat a la nit.

Jo, en veure entrar-hi tres rosses amb ulleres negres amples, tacons i una d'elles amb una minifaldilla que només li tapava mig cul, vaig pensar que eren les relacions públiques d'alguna discoteca fins al moment en què dues se'n van pujar a la barra i van iniciar-hi un mig striptease pseudolèsbic.

No cal dir que les càmeres fotogràfiques i els mòbils no hi donaven l'abast i l'ambient s'hi va escalfar bastants graus, de manera que, en havent-se acabat l'espectacle, em vaig demanar una altra copa amb molt de gel sense treure l'ull de tres amigues que també estaven demanant-se'n.

Com que alguna ullada semblava que m'adreçaven també, òbviament vaig pensar que la nit no acabaria gens malament...fins que dues d'elles es varen apartar de la barra per a ballar i l'una es va repenjar del coll de l'altra i va començar a morrejar-la. Ara sí que m'han ben fotut! Doncs sí que havia resultat estimulant el show, però més i tot del que jo hauria volgut...!

Total, que em vaig haver de retirar amb la cua entre cames i mai més ben dit, perquè, tal i com està el món i les dones de revolucionades, ja em direu qui s'atreveix proposar-los un trio...

Hui, doncs ja vorem com va la cosa.

Secessionisme lingüístic






Imatge: Camps (PP) i Pla (PSPV-PSOE), els traïdors.

Algú pensava encara que la substitució de 'valencià' per 'idioma valencià' a l'Estatut era una cosa innòcua?

Encara no s'havia aprovat aquest nyap i els pperos blavencians ja estaven demanant la creació dels estudis de Filologia Valenciana...


dijous, febrer 09, 2006

L'abús dels P.A.I.

Imatge: Vinyeta d'El gat invisible per a El Temps (24/01/2006).

La premsa valenciana en va plena, dels abusos comesos pels P.A.I. (Programa d'Actuació Integrada), que han sigut denunciats i tot pel Parlament Europeu malgrat que per als pperos blavencians "la Comunidad va bien" (no vos sona, aquesta expressió??); per a mostra, ací podeu veure-hi el reportatge d' Informe Semanal que tant els va irritar: vegeu-lo, que val la pena.

Si vos interessa el tema, podeu seguir-lo des dels 'Reculls de Premsa' de l'Àrea de Medi Ambient de la Universitat de València.

dimecres, febrer 08, 2006

Amics





Imatge: ©Èlsinor, 2006.

Ahir va arribar de Barcelona el meu amic músic i vam quedar per a sopar.

Ja s'hi va allotjar una altra vegada, a València, i li va agradar molt el centre històric, amb els seus palaus mitgevals d'amples portes, escuts nobiliaris, pesades baldes i patis interiors gòtics.

És pianista, i en la seua visita anterior va tocar al Talía en una producció del Gran Teatre del Liceu adaptada per a xiquets: La petita flauta màgica, de Mozart; ara ho farà al Principal amb una altra producció del Liceu: Hansel i Gretel, òpera amb titelles, d'Engelbert Humperdinck.

Ens coneixem des que teníem catorze o quinze anys, i el nostre vincle continua sent l'apartament: abans ens hi veiem a l'estiu, però ara, tret d'ocasions com aquesta, no arribarà ni a una setmana a l'any. Tanmateix, en parlar d'amics —dels íntims, d'aquells amb qui pots comptar-hi incondicionalment— és en ell i en l'altre de Castelló —a qui actualment veig igual de poc— en qui pense.

No hi fa res la distància que ens separa, el temps que estiguem sense vore'ns o fins i tot la nostra diferent visió del món, gairebé diametralment oposada: som amics i prou. I ara està ací.