dimarts, de gener 31, 2006

Referèndum

Imatge: Vinyeta de Ferreres a El Periódico (28/01/2006)

Si hi esteu d'acord amb Rajoy i Tejero, sapigueu que vosaltres i tots els vostres amics ja podeu signar online la petició de Marianico demanant un referèndum sobre l'Estatut; si vos preocupa el número del DNI que també hi demanen, podeu crear-ne de vàlids ací.

Ah, se m'oblidava fer-vos saber que Rodrigo Díaz de Vivar, Gonzalo Fernández de Córdoba, Gengis Khan, Atila i Anakin Skywalker ja l'han signat o estan a punt de fer-ho... ;)

Emprenyament









Imatge: L'ocell engabiat, per Esther Font.


Estic molt emprenyat, molt emprenyat i ja fart d'estar ja gairebé quaranta-huit hores —i ja vorem les que en queden encara— aïllat i incomunicat.

Des de diumenge a migdia no tinc connexió a internet 'gràcies' a ONO, que no sé quin problema hi tindran però que ahir no em deixaven ni comunicar-hi: al seu contestador automatitzat la primera opció era assenyalar si hi tenies cap avaria o no; en cas afirmatiu, com era el meu, t'hi eixia una gravació d'una veu masculina —la de les opcions era femenina— dient que "a la seua zona hi ha un problema tècnic que estem procurant de reparar" i prou.

Ara com ara només puc entrar-hi des del treball, i, com a màxim, només puc aprofitar -hi una mitja horeta lliure, així que ben poca cosa puc fer-hi, i, sobretot, m'és gairebé impossible visitar tots els blocs que acostume de llegir diàriament.

En fi, que em sent com empresonat, engabiat a ma casa i sense un servei que no és precisament gratuït. I m'emprenya molt.

dilluns, de gener 30, 2006

Cap endavant

© Èlsinor, 2006.

Un any més...

Etiquetes de comentaris: ,


dissabte, de gener 28, 2006

Plugim plujam (i 2)







Imatge: ©Èlsinor, 2006.



Plou, encara plou i encara fa molt de fred.

M'he despertat amb mal de cap i m'he alçat per a prendre'm un analgèsic i un cafè —¿no ho sabíeu, que la cafeïna en potencia l'efecte?—, i m'he tornat a gitar fins a quarts de dues de la vesprada, just a hora de dinar.

El dia és gris i tristot, d'una fredor gairebé metàl·lica, i a la nit diuen que encara farà molt més fred que anit, però tant em fa: l'escalfarem anant a sopar —tenim taula per a deu— i, després, de copes, perquè

no hay como el calor
del amor
en un bar
i en una nit tan freda tothom buscarà una mica d'escalfor, i qui sap...

Ara, però, continua la tristor d'un mal oratge que no vol cessar.

Plugim plujam



Imatge: © Èlsinor, 2006.

Plou, plou i fa molt de fred, i jo m'ho mire neguitós des de casa, des de darrere del vidre, tot pensant que juntament amb les gotes de la pluja s'escola també el temps, esmunyint-s'hi i posant-se fora del meu abast, fugint cap endavant sense donar-me l'oportunitat de retenir-lo, i des de l'interior d'aquesta peixera en què, comptat i debatut, vivim tothom, no puc fer altra cosa que no siga estar-me amb la cara apegada al vidre i els ulls ben oberts, desesperant-me i provant de transcendir-lo, i pense que hauria hagut de fer alguna cosa més que guaitar al carrer perquè 'invoque els déus i ningú no m'escolta', com escrigué el vicentandresestellés a lesacaballesdecatul, però jo no me'n penedesc, com ell, d'haver-los ofès, i per això continua plovent i fent-hi molt de fred, i plovent, plovent, plovent...

divendres, de gener 27, 2006

Entrecuix

Narkiss en 'Geisha', per Slastyonoff


VI

Navilis lents, vaixells de moltes tones,
entren de nit al port de l'entrecuix
que tens obert...
L'establiment de nit i dia obert...,
tu no vens res...,
ho dónes tot...

(Vicent Andrés Estellés: Les acaballes de Catul, II)

dijous, de gener 26, 2006

Querelles i colpistes

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (18/01/2006)

I a continuació el ministre Bono també s'hi querellarà contra el New York Times? Almenys ja sap que també hi comptaria amb el beneplàcit del colpista Tejero...

Roma (i 2)

Clica en la foto per veure-hi el vídeo




Imatge: Fotograma de la sèrie televisiva Roma (2005).


Ara fa poc més d'una setmana que es va acabar a Canal Cuatro la sèrie Roma —de la que ja he parlat en una altra ocasió—, una coproducció de la HBO i la BBC, cosa que ha fet recordar tothom la prestigiosa producció dels 80, Jo, Claudi.

Tot i ser una producció digna, pense que Roma no assoleix els nivells qualitatius d'aquella, objectiu molt difícil d'assolir tenint en compte que Jo, Claudi està basada en la novel·la homònima (i en la seua continuació, Claudi el déu) de l'erudit Robert Graves, qui no necessita desviar-se gaire de la veritat històrica per a crear-hi un retrat vívid de la dinastia julio-clàudia; com tampoc no ho fa Colleen McCullough en les seues novel·les ambientades en el darrer segle de vida de la República i l'ascens i mort de Cèsar (1).

(Segueix)

En canvi, en Roma, dels dos plànols en què transcorreix la història —l'un, totalment inventat, és el de la gent corrent al voltant de Vorè i Pul·ló; l'altre, l'històric, és el dels aristòcrates—, l'històric és molt fluix a tots els nivells, tant de veracitat històrica com de fictícia, i diria jo que l'única cosa aprofitable n'és com se'ns mostra la personalitat de Cèsar, un personatge clau en la història romana i mundial, i el treball de Ciarán Hinds l'actor que el representa, qui, tot i ser massa jove —i amb massa cabell!— per al paper, ens el fa creïble.

Els guionistes hi deformen la vida i els fets dels personatges històrics i n'inventen innecessariàment d'altres, quan n'hi ha de reals que podrien haver-hi jugat el mateix paper sense cap alteració històrica o, si més no, amb una mínima adaptació.

Per exemple, bé està que les vides de Vorè i Pul·ló siguen totalment inventades, i que fins i tot per raons argumentals s'hi falsegen petits detalls com canviar-los d'una legió (la XI) a una altra (la XIII) perquè aquesta darrera va creuar el Rubicó amb Cèsar, però això de convertir Àtia, la mare d'Octavi —el futur emperador August—, en una nimfòmana, i la seua germana Octàvia en amant de Servília, transferint-los els trets de les dues Júlies històriques —la filla i la néta d'Octavi—, clarament posteriors...!

I, si volien una nimfòmana, podien haver-hi usat a Clòdia, que no només era la germana de Clodi, l'agitador aliat de Cèsar, sinó també amant, entre molts d'altres, del poeta Catul —i celebrada per aquest sota el nom de 'Lèsbia'— i de Celi Rufus, a qui acusà de voler enverinar-la i de la defensa del qual es va encarregar Ciceró, qui va fer un retrat infame d'ella al seu Pro Caelio (2).

En fi, que de matèria en tenien i molta —vegeu-hi també la crítica de l'historiador i novel·lista Steven Saylor— els guionistes, i alguna vegada hom no pot veure-hi què els mou a escollir una cosa i a bandejar-ne una altra potser millor; així, per què inventar-li a Pompeu el Gran un fill (Quint Pompeu) quan en tenia dos (Gneu i Sext Pompeu) que van continuar la guerra contra Cèsar?

Ara, allò que sí que hi han fet molt bé és lligar la trama i entrellaçar-hi els actes dels personatges, de manera que veiem com la concatenació dels fets porta a l'inevitable —i històricament acurat—desenllaç, però que ens deixa amb el dubte de si podria haver sigut un altre d'haver-hi canviat una decisió, una paraula, i ens hi fa pensar.

Tampoc res a dir de l'ambientació, tant de decorats (s'hi van usar 20.000m² als estudis de Cinecittà, a Roma, i s'hi va reconstruir un 60% del fòrum) com de vestits (s'hi van confeccionar 4.000 peces de roba amb teixits importats de l'Índia, Tunis i el Marroc, i, a Bulgària, 1.250 parells de sandàlies i altre tipus de calçat).

Com a peccata minuta —i, per desgràcia, habitual ja en les novel·les històriques— la mala traducció de noms propis ('Cato' per 'Cató', 'Pul·lo' per 'Pul·ló'...) i l'ús incorrecte d'expressions o noms en llatí (ús del singular 'miliarium' tant en singular com en plural; ús del plural 'euocati' tant en plural com en singular; en una invocació, ús del nominatiu 'Iuppiter Optimus Maximus' en lloc del vocatiu 'Iuppiter Optime Maxime'...).

En fi, malgrat tot, una sèrie per a veure-la i gaudir-ne, ja que, si més no, acaba sent històricament més acurada que l'Espàrtac (1960) de Stanley Kubrick i que el Gladiator (2000) de Ridley Scott, al que s'assembla per la seua estètica i afany d'espectacle.




Notes:

(1) Ara com ara, la seua sèrie 'Amos de Roma' té sis llibres: El primer home de Roma (The First Man In Rome, 1990), La corona d'herba (The Grass Crown, 1991), Favorits de la fortuna (Fortune's Favorites, 1993), Les dones de Cèsar (Caesar's Women, 1996), Cèsar (Caesar, 1997) i El cavall de Cèsar (The October Horse, 2002).

(2) Per a una versió novel·lada, vegeu-hi La sort de Venus (The Venus Throw, 1995) i Assassinat a la Via Àpia (Murder on the Appian Way, 1996), dues obres de la sèrie 'Roma sub rosa' de Steven Saylor; o també Lesbia mía, d'Antonio Priante (1992).

dimecres, de gener 25, 2006

El PP i els troglodites

Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (24/01/2006)

Potser aquests del PP haurien de començar a pensar-s'ho després de rebre crítiques fins i tot del seu 'amic americà'...


The New York Times

January 24, 2006
Editorial

Army Troglodytes in Spain

It is a basic principle of democracy that army officers do not publicly challenge the legitimacy of elected governments or talk about marching their troops into the capital to overturn decisions of Parliament. Yet that is just what has happened twice this month in Spain, a country whose 20th-century history compels it to take such threats seriously, even when the chances of insubordinate words' leading to insubordinate actions seems quite unlikely.

The response of the center-left government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero has been appropriately firm, including the dismissal and arrest of one of the culprits, a senior army general. Regrettably, the center-right Popular Party, the main opposition group, seems more interested in making excuses for the officers than in defending the democratic order in which it has a vital stake.

Spain's swift and smooth passage to modern democracy after the death of Francisco Franco in 1975 makes it easy to forget the horrors of the civil war and the brutal dictatorship that preceded it. Those nightmares began when right-wing army officers rebelled against an elected left-wing government they considered to be illegitimate and too deferential to regional separatists.

Spanish society, Spanish politicians and, for the most part, Spanish military officers have come a long way from that era, moderating their views and deepening their commitment to democratic give-and-take. But the Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago, days after the terrorist bombings of commuter trains in Madrid. It has never really accepted the democratic legitimacy of that vote. It is time for the Popular Party to move ahead. Spanish democracy needs and deserves vigorous bipartisan support.


dimarts, de gener 24, 2006

Melodies de mòbil (i 2)







Ja m'he cansat d'estar pagant uns 4€ o 5€ en total per comprar fragments de melodies reals per al telèfon mòbil, així que he decidit descarregar-me un editor d'àudio i crear-les jo mateix.

Tenint en compte que els 4€ que pague(m) de mitjana són per uns 20 segons de cançó com a màxim, calculeu el volum del negoci de les companyies que s'hi dediquen, darrere de les quals hi ha els segells musicals més coneguts i la SGAE: és com pagar 36€ per una cançó sencera de 3 minuts!

I després encara voldran cobrar un cànon per les targetes de memòria dels mòbils, ja ho voreu!

dilluns, de gener 23, 2006

Decepció

Acudit de Puyal a Tribuna Catalana.org (23/01/2006).

Almenys a mi m'ha decepcionat moltíssim el desenllaç del culebrón de l'Estatut i descobrir que no és només al País Valencià on hi ha botiflers per anar i vendre'n...


Tribuna Catalana.org:

Editorial

PER UNA FOTO I UN PLAT DE LLENTIES Política

Catalunya · 23/01/2006
Una certa depressió nacional s’està estenent entre les bases sobiranistes de CiU i ERC, i la societat civil que dóna suport popular a aquests sectors. Decepció i incredulitat en els primers moments del pacte Zapatero-Mas. Una vegada més, CiU ha avantposat els seus interessos de partit i de poder als interessos de la sobirania de Catalunya. Artur Mas, que va realitzar aquesta operació sense el suport de l’executiva de la federació nacionalista, i sense consultar als diferents sectors, ha decebut i ha perdut el crèdit que havia assolit en la negociació i aprovació al Parlament de Catalunya d’un Estatut que representava un mínim de dignitat nacional. Situar Catalunya i les noves generacions davant d’una nova hipoteca de vint-i-cinc o trenta anys sense donar-los el pis a canvi és una irresponsabilitat. Sabem que a CiU hi ha decepció, però serà difícil una reacció que desautoritzi un pacte fet per Artur Mas, acatat per Duran Lleida, i acceptat sense entusiasme per Jordi Pujol. Però CiU ha de saber que el sobiranisme transversal del país no accepta aquest pacte i que de ben segur que actuarà en conseqüència en el referèndum que ha d’aprovar aquesta minsa reforma de l’Estatut actual, que això és el que realment s’ha fet.


Zaplana i l'Estatut






Imatge: El circ ppero.


Tot referint-se a l'acord aconseguit per a la reforma de l'Estatut de Catalunya, parla Zaplana de què Zapatero ha venut Espanya i que no s'hi pot confiar, i hi afig que

se están utilizando recursos de todos los españoles para comprar este acuerdo político.
I ho diu ell, a qui van enxampar dient que estava en política per a fer-se ric...i ho ha aconseguit!

diumenge, de gener 22, 2006

Velis (i 2)


Em xucla l'ànima, la Velis, dia a dia, nit a nit.

Ara, però, tinc por: ha tastat la meua sang i sospite que no en tindrà prou, que ara no aconseguiré d'aturar-la: el joc ha anat massa lluny...

dissabte, de gener 21, 2006

Mememanies

alone




Ja havia llegit jo el post de la unmei sobre les mememanies i pensava escapar-me'n d'amagat, quan, arribant ja al meu castell, m'ha encertat de ple un cudol(1) de la pedra per a passar-me'n el testimoni, i ací em teniu, escrivint-hi les meues cinc 'manies' mentre escolte la B.S.O. de Gladiator (2000), de Hans Zimmer; quines siguen les meues 'virtuts', al vostre parer vos ho deixe...

Les primeres (que no pas úniques, clar) que se m'han acudit són aquestes:
  • No suporte que em toque cap desconegut o que se m'acoste massa; i si s'atura massa prop o barrant-me la visió, ja ni vos ho dic.
  • En acabat de dutxar-me, sempre use la part de la tovalla que sembla l'anvers per a eixugar-me la cara i els cabells, i la part del revers per a la resta del cos.
  • Pel matí, abans de dutxar-me i d'eixir de casa, haig de deixar fet el llit; si algun dia he d'eixir de pressa per a no fer tard i no he pogut endreçar-lo, em sent gairebé tan brut com si m'haguera dutxat sense haver-me llavat els cabells.
  • Quan menge carn, he de llevar-me tot el greix (la cansalada del pernil i tot!), però no perquè puga ser nociu o engreixar-me, sinó perquè des de xicotet que no me l'he poguda empassar; i mai, mai tastaré el conill.
  • I, finalment, quan vaig a la llibreria i isc amb una bossa amb llibres, sempre han d'estar-hi cap per amunt i amb la portada en la part exterior, o, dit d'una altra manera, amb el llom en sentit contrari al de la marxa.

Pel que fa a passar-hi el testimoni, que l'arreplegue el qui vulga, que jo en això (i en altres cosetes...) sóc molt liberal.



Nota:
(1) Cudol: amb 'o' oberta i accent agut, és la variant valenciana de 'còdol'.

divendres, de gener 20, 2006

Set

No vos heu adonat de què aquesta primera nit del cap de setmana ha apujat la temperatura? No teniu set també??


dijous, de gener 19, 2006

Un bon objectiu...

Vinyeta de Nando a El Periódico (07/12/2006)

...i els mitjans.





nofumadores.org

Buscador d'oci sense fums

"Ley de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco. De 26 de Diciembre de 2005."

Instruccions per fer denúncies

Carta a la Ministra de Sanitat:


Sra. Dª. Elena Salgado
Ministra de Sanidad
Pº del Prado, 18-20.
28014 Madrid

Benvolguda Sra. Ministra:

Entre els diversos problemes que us han llegat els vostres predecessors en el càrrec, la lluita contra el tabaquisme a Espanya ocupa un lloc molt destacat.

(Segueix)


Els sotasignants volem manifestar certa satisfacció per la nova llei que el vostre ministeri ha preparat sobre aquesta greu qüestió de salut pública. Al mateix temps, però, us transmetem la nostra inquietud perquè la llei no protegeixi com cal els no fumadors. Ens indigna, per exemple, que es discrimini els empleats del sector de l'hosteleria, que seguiran éssent fumadors forçosos en el seu àmbit laboral. I, incomprensiblement, si es permet fumar als locals d'oci, es continuarà deixant en l'oblit el fumador passiu més indefens de tots: l'encara no nascut.

L'argument segons el qual els fumadors són els salvadors de la indústria de l'hosteleria ja ha estat tan superat per l'experiència d'altres ciutats i païssos on regeix la prohibició de fumar, que ni tan sols la indústria tabaquera l'invoca. Ans al contrari, més i més països estan prohibint fumar en llocs públics d'esbarjo. ¿Serà Espanya un dels últims en adoptar aquesta interdicció?

Ens preocupa especialment que el govern del que formeu part no consideri un proper increment radical del preu del tabac a Espanya, una mesura que ha donat resultats positius en la lliuta contra el tabaquisme. No hi ha raons d'interès públic perquè els nostres preus no s'equiparin als de França, el Regne Unit o Suècia.

Per últim, no podem amagar el nostre escepticisme respecte a l'eficàcia de la llei, si no va acompanyada de mesures contundents per garantir-ne el compliment. Estareu d'acord amb nosaltres que fa vergonya la vulneració generalitzada de la normativa, tant estatal com autonòmica, que regula el consum públic del tabac, la qual cosa no ens permet tenir massa esperances en la nova norma, llevat que s'arbitrin mesures adequades per evitar que sigui constantment infringida, com l'increment de la plantilla d'inspectors, del nombre i freqüència de les inspeccions, i de la quantia de les multes.

En resum, amb aquesta carta els sotasignants reivindiquem el dret a viure sense fum de tabac, un producte considerat d'alt risc per a la salut. El deformat concepte "com que no hi ha prohibició, puc fumar" no és acceptable. La regla ha de ser la contrària: "com que no hi ha indicació que es pugui fumar, no puc fumar". No volem ni eliminar el tabac ni prohibir els fumadors que fumin, però sí exigim que el seu dret a fumar no s'exerceixi assetjant-nos i atemptant contra la salut dels altres.

Reivindiquem que defenseu el nostre dret a viure sense fum de tabac, i ens acollim a la Constitució Espanyola, que, quan enumera els drets fonamentals i les llibertats públiques en el capítol II del seu títol I, disposa que "tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral" (article 15). I, ja en el capítol III, l'article 43 reconeix "el dret a la protecció de la salut" (paràgraf 1er) i afirma que "correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i a través de les prestacions i dels serveis necessaris" (paràgraf 2on).

L'esgarrifosa xifra de 56.000 morts pel tabac a Espanya, dels quals uns 700 són fumadors passius, exigeix que hom actuï, d'una vegada per totes, en conseqüència.


Signa-la!

dimecres, de gener 18, 2006

Rebaixes

Vinyeta de Nando a El Periódico (14/01/2006)

Què més s'hi pot dir?

Melodies de mòbil



Imatge: Partitura.

Aquests dies m'estic configurant el mòbil nou i, aprofitant que puc posar-m'hi una foto i una melodia identificativa de cadascun dels meus contactes en mp3, estic buscant la música adequada per a cadascun d'ells, una música que només sentir-la puga dir: "és en tal" sense por a equivocar-m'hi.

La veritat és que no és tan senzill com sembla i potser m'estiga complicant la vida sense cap necessitat, però segur que després pagarà la pena; encara me'n queden algunes per buscar per a alguns amics i amigues, però de moment ja tinc:


dimarts, de gener 17, 2006

Cafè







Imatge: Another cup of coffee, per Stewart Lloyd-Jones (2005)

Hui m'abellia.

Normalment vigile quant de dolç em prenc, i, tret del cafè irlandès de divendres i dissabte a la nit, no solc prendre ni sucre ni nata i els substituïsc per sacarina; hui, però hi he fet una excepció.

M'abellia alguna cosa calenta amb cafeïna, així que he recordat el cafè que prenia aquest estiu i me n'he fet una tasseta.

M'ha pogut la gola. Sóc dèbil, ho reconec, però aquest cafè segons recepta meua l'heu de provar: abans d'abocar-lo a la tasseta, mescleu-hi el sucre amb un poc de nata batuda i un o dos colps d'angostura (més no, per no fer-lo amarg), i ja m'ho direu...

Espanya, Espanya...

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (14/01/2006)

(Més)


Vinyeta de Nando a El Periódico (15/01/2006)


Vinyeta de Máximo a El País (15/01/2006)


Vinyeta de Romeu a El País (24/12/2005)


Vinyeta de Romeu a El País (15/01/2005)


dilluns, de gener 16, 2006

Impertorbabilitat

(c) Èlsinor, 2006.





Imatge: © Èlsinor (2006).


Quan vàrem arribar a sopar ja hi era.

Estava sol, en una tauleta a un racó del corredor, envoltat de tot el renou que pot haver-hi un divendres a la nit en un bar de tapes del barri del Carme ple sobretot de gent jove —majoritàriament universitaris, tant d'ací com estrangers— i amb les tres o quatre cambreres anant d'un lloc a un altre prenent-ne nota i portant-hi el menjar.

No recorde haver-lo vist sopar —potser ho havia fet més d'hora—, ni tampoc semblava estar esperant-hi ningú: només llegia, rodejat de bullícia, drings i xivarri, com si no estiguera allí sinó en alguna de les més tranquil·les tertúlies de l' Hotel Inglés, i la seua presència impertorbable hi aportava un no sé què de tranquil·litzadora intemporalitat, de perdurabilitat i de serenitat.

En cert moment va alçar els ulls del llibre i, adreçant-se a un dels cambrers, li va demanar si tenien porto per a prendre'n una copeta; no, no n'hi havia, sinó una altra beguda pareguda, li van respondre, possiblement sorpresos per una petició que semblava extemporània en aquell lloc.

La resposta no el degué satisfer, o és que ja pensava anar-se'n, però va demanar el compte i, tancant el llibre, va marxar.

No sé si hi tornarà, però jo, si hi vaig una altra vegada, miraré cap al racó on era assegut per veure si hi és.

Escalfament global

Aprofitant que dissabte en parlava el Dan al seu bloc, heus-ne ací una mirada tenyida d'humor negre...


Vinyeta de Tony Auth a The New York Times (13/01/2006)

Vinyeta de Tom Toles a The New York Times (13/01/2006)

diumenge, de gener 15, 2006

Sang, deute i por...

Imatge: Vinyeta de Jeff Danziger a The New York Times (04/01/2006)

És evident que George W. Bush Jr. no està a l'altura de Winston S. Churchill per més que s'ho crega, i gairebé sembla que Horaci estava pensant en ell quan va escriure:
Quid dignum tanto feret hic promissor hiatu?
Parturient montes, nascetur ridiculus mus.
Quanto rectius hic, qui nil molitur inepte

(Ars poetica, vv.138-140)
(1)
I aquests dies ho ha tornat a confirmar al Pakistan.



Nota:
(1) Trad.: "Quina cosa serà digna d'aquest, que ens fa unes promeses tan grans? / Les muntanyes parterejaran, i en naixerà un ratolí ridícul./ Amb quanta més correcció es comporta el qui no mamprén res nèciament!"

Joguina nova




Imatge: Telèfon mòbil Samsumg SGH-Z300.

Aquest nadal, un parell de dies abans de Reis, m'he comprat una joguina nova: un Samsung SGH-Z300, un mòbil 3G amb una càmera fotogràfica més decent que la del meu mòbil anterior i amb possibilitat de gravació i reproducció de vídeo en format MPEG-4.

Sí, ja sé que no és pròpiament una joguina però, a banda de les possibilitats que ofereix la càmera —i el vídeo!— per a les eixides nocturnes, hi he trobat per casualitat que té una funció que pot ser d'allò més útil: la seua connectivitat mitjançant bluetooth.

I és que, en buscar-hi la connexió amb una amiga dins d'un local de marxa per a enviar-li una cançó en MP3, m'he adonat de què molta gent porta activat el bluetooth del seu mòbil i amb el seu nom identificant-la...i n'hi ha de femenins.

Uuhhmmm... Això és una oportunitat que s'ha d'aprofitar: lligar —o 'connectar', en aquest cas— gràcies a la radiofreqüència. Jo, ja estic estudiant com fer-ho.

dissabte, de gener 14, 2006

Reciprocitat






Imatge: Cartell de Banda Aceh (Indonèsia) amb guia de vestir musulmana.


Dijous vaig publicar-hi un post en què expressava la meua sorpresa per haver-me trobat al poble dues dones amb burca, i hi discutia amb pedra filosofant si —fins i tot bandejant els arguments morals— no hauríem de tractar aquests casos de manera recíproca a com els tractarien els musulmans (o, segons el cas, qui fóra) en cas contrari.

Doncs bé, mireu quina notícia acabe de trobar-me:

Aerolínea prohíbe Biblias a bordo de aviones para “no ofender” a musulmanes
12/01/2006 - 12:56
IBLNEWS, AGENCIAS

Una aerolínea británica ha prohibido a su personal llevar Biblias, usar crucifijos o medallas de San Cristóbal en los vuelos con destino a Arabia Saudita, para “no ofender” a los musulmanes del país.

La empresa British Midland International (BMI) también ha establecido que las azafatas deben caminar dos pasos detrás de sus colegas hombres y deben cubrirse de los pies a la cabeza utilizando un vestido llamado abaya, según informa el diario londinense the Mirror. Tampoco se permitirán osos de peluche u otros juguetes
similares.

(Segueix)

Las autoridades de BMI explicaron la decisión indicando que las estrictas leyes islámicas, reforzadas por la policía religiosa, prohíben la práctica pública del cristianismo y las figuras de animales.

Un empleado de la aerolínea que pidió no ser identificado comentó que “es increíble que tengamos que respetar sus creencias pero que ellos no estén preparados para respetar las nuestras” y explicó que siempre lleva consigo un crucifijo que su abuela le dio poco antes de morir.

“Tiene un gran valor sentimental y no veo por qué tenga que sacármelo”, añadió.

Por su parte, el sindicato de trabajadores propone que estos vuelos sean optativos para los trabajadores, pero la aerolínea indica que la única forma de no ser parte de estos vuelos sería transferirse de los vuelos al extranjero a los locales, lo que significaría una pérdida de hasta 30 mil libras esterlinas anuales para quienes lo hagan.

Unos 40 trabajadores se han quejado con la aerolínea desde que se abrió la ruta en septiembre del año pasado.

No penseu que això és ja anar massa lluny? Que no té raó l'empleat en allò que hi comenta sobre la no reciprocitat en el tracte? Hem de ser nosaltres sempre els més 'sensibles'? I fixeu-vos-hi que estem parlant de mesures a bord d'avions occidentals, no de països musulmans...

Em sembla que tota aquesta merda del 'políticament correcte' o hipocresia educada que van encetar els anglosaxons no acabarà en res bo, perquè les coses ben clares: al pa, pa, i al vi, vi; que, qui (s')enganya, resta enganyat.



divendres, de gener 13, 2006

Gràcies

Imatge: Vinyeta de Nando a El Periódico (12/01/2006).


Gràcies per afavorir aquests moments de bon humor amb les teues gràcies, Paquito...

Més socarrats

Vila-real al s.XVI







Imatge: Plànol de Vila-real a l'obra de Viciana (s.XVI).


No és només Xàtiva l'única ciutat cremada durant la Guerra de Successió (1701-1714)...


VILAWEB:

DIJOUS, 12/01/2006 - 11:03h
Avui fa 300 anys que les tropes borbòniques van incendiar Vila-real

Avui fa tres segles que les tropes borbòniques van incendiar Vila-real perquè els habitants de la ciutat es van negar a acceptar Felip de Borbó com a rei i van defensar les llibertats i les lleis valencianes. Per commemorar aquesta data, diverses entitats, entre les quals el
Casal Jaume I de Vila-real i l'Associació Cultural Socarrats, han constituït una Comissió Cívica per homenatjar els habitants de Vila-real assassinats fa 300 anys.

Després de la repressió va venir la imposició; Felip V, vencedor de la Guerra de Successió espanyola, va derogar els furs del Regne de València a través dels
Decrets de Nova Planta del 1707. Arran de la Crema de Vila-real, es va passar a anomenar com a socarrats als habitants de la vila.


+
Actes de commemoració de la Crema de Vila-real a la web de l'Ajuntament.
+ Més informació a
VilaWeb Castelló de la Plana.
+ Diari Parlem:
Vila-real, 300 anys després de ser cremada.

dijous, de gener 12, 2006

Burca




Imatge: Dones afganeses amb burca, per Misha Japaridze/AP

Ahir vaig anar al poble en tren i, en baixar a l'estació, vaig veure que ja no hi era el gos que darrerament rebia tots els viatgers esperant-ne moixaines o potser algú que l'adoptara, i que ja se'ns havia fet habitual; igual ha trobat ja un nou amo, o bé l'hi han fet fugir les obres que s'hi estan fent des de fa unes setmanes.

És curiós veure com podem acostumar-nos a algú o a alguna situació i com allò que primer és extraordinari acaba sent-nos ordinari, mentre que la primera vegada que ens ho trobem ens sobta molt; a mi, per exemple, ahir mateix em va sobtar molt trobar-me pel poble amb dues dones (?) amb burca pel carrer: amb burca! i ací!

Ja me n'havien dit alguna cosa, però cal veure-ho per a creure-s'ho, i, sobretot, per a adonar-se de la despersonalització que suposa de la dona que el porta, de la seua conversió en cosa, en un mer objecte sense forma definida.

Crec que no només és un atemptat a la seua dignitat, per més que algú vulga disfressar-ho de 'costum ancestral', sinó també una mena de tortura per privació sensorial a què les sotmeten els hòmens (més o menys com han estat fent —si és que no continuen fent-ho— els nord-americans a Guantánamo).

I, d'altra banda, serà 'costum' a la seua terra —cosa que tampoc no és acceptable— però no a la nostra societat occidental, i, si en volen els drets, hauran d'acceptar-ne també els deures mentre hi siguen, i entre ells el fonamental del respecte a la dignitat humana en general i a la dona en particular.

Comissari cultural

Comissari polític soviètic





Imatge: Granoteta, pistoleta en mà.


No sabeu l'última d'en Granoteta? Bé, l'última, l'última, no, sinó la penúltima, que en la darrera parla de
nens pubertosos que acaben d’entrar a la universitat i...nenes vestides com putes que diuen als seus pares que van a estudiar, i de fet hi van, però...per acabar fent rucades d’adolescents hormonats. (09/01/2006)
i acaba dient-hi amb tota la prepotència del món
I és que en el fons, em fan pena. (09/01/2006)
(I ho diu ell, que diu que té dinou anys i que ha començat també a la Universitat!!)

Vist això i sabent la seua tendència a l'inflor, supose que no hi haurà que estranyar-se que en el post immediatament anterior a aquest —'l'última' de la que vos parlava abans— vulga fer i desfer en la catosfera imposant-nos qui hi pot escriure i qui no:

Hi ha blocs que només per la seva existència ja suposen un assalt i intent d’assassinat a la llengua, i d’altres escrits amb una genialitat sublim (...). Tothom té realment dret a dir i fer la seva? (05/01/2006)
tot concloent-hi que

inevitablement és necessari que existeixi un grup d’èlit blogosfèric (05/01/2006)
Ell, evidentment, no es pararà a preguntar-nos què en pensem, de la seua proposta o del seu bloc de "fric de collons", perquè la seua inevitable conclusió és que ell està al cap de l'elit blogosfèrica, i ara!

Obriu pas, doncs, al nounat messies que ve a il·luminar-nos en la foscor i a ensenyar-nos-hi el camí de la salvació mitjançant "l’ús habitual de la correcció lingüística"; glòria, glòria a tu, Granoteta, pare i protector de la catosfera!

dimecres, de gener 11, 2006

Espadones (i 3)

Vinyeta de Ferreres a El Periódico (11/01/2006)


(Més)


Vinyeta de El Roto a El País (11/01/2006)


Vinyeta de Máximo a El País (10/01/2006)


Credo cultural









Imatge: Autoretrat de Van Gogh com a artista (1888).


La cultura es una comunidad de fieles.

Su credo es el siguiente:

Creo en Shakespeare, en Goethe y en las obras canónicas reconocidas así en la tierra como en el cielo. Creo en Vincent van Gogh, el retratista tocado por Dios, nacido en Groot-Zundert (Breda), formado en París y en Arles, que trabó amistad y se enemistó con Gauguin, que enfermó, enloqueció y se suicidó, que subió al cielo y está sentado a la derecha del Padre, de donde ha de descender para juzgar a los cultos y a los incultos. Creo en el poder de la cultura, en la vida eterna de los genios, en la santa Iglesia del Arte, en la comunión de los cultos y en los valores del humanismo. Por los siglos de los siglos, amén.

Ho diu Dietrich Schwanitz a La cultura. Todo lo que hay que saber; jo ja vos ho vaig avisar.

dimarts, de gener 10, 2006

Der Untergang







Imatge: Cartell de la pel·lícula.

Finalment aquest diumenge he tingut la tranquil·litat suficient per a veure El hundimiento (2005), la pel·lícula que, basant-se en l'obra de Joachim Fest (El hundimiento: Hitler y el final del Tercer Reich) i les memòries de Traudl Junge (Hasta el último momento: la secretaria de Hitler cuenta su vida), reflecteix els darrers dies de Hitler i l'afonament del règim nazi i del seu III Reich amb la caiguda final de Berlin en mans dels soviètics.

I també l'he encertada veient-la ara perquè diumenge estava llegint-me ja el penúltim capítol de Berlín. La caída: 1945, d'Antony Beevor, així que la pel·lícula m'ha aprofitat com a il·lustració del tema; de fet, més que no pas de pel·lícula, jo gairebé parlaria de 'recreació documental' per l'exactitud dels seus detalls.

(Segueix)

Tret del començament, quan en unes escenes perfectament prescindibles se'ns presenta Traudl Junge essent contractada dos anys abans en la Wolfsschanze com a secretària personal de Hitler només per ser de Munic, la pel·lícula se centra en l'entorn d'un Hitler paranoic i amb Parkinson i en els esdeveniments político-militars de finals d'abril i primers de maig del 1945.

Potser aquest caràcter de 'recreació documental' del que parlava abans la convertisca en una pel·lícula difícil de seguir per a un espectador no alemany o que no en conega ja la història amb certa profunditat, perquè amb tant de nom de generals i d'exèrcits acabes per despistar-te una mica, així que o s'hi ha d'estar molt atent o s'ha de conèixer molt bé la realitat històrica que s'hi representa amb tots els ets i uts, i, sobretot, saber què s'hi va a veure, perquè no s'hi trobarà cap concessió a l''espectacle': res de grans moviments de masses o de batalles aferrissades amb sang i fetge pertot arreu com Stalingrado (1993) o Enemigo a las puertas (2001).

Així, doncs, no és cap mala idea llegir abans alguna cosa sobre aquest període històric: com a més lleuger, jo vos recomanaria el llibre de Traudl Junge o el de Sybille Knauss, Mi prima Eva Braun; i, si sou més valents, els ja esmentats de Joachim Fest o d'Antony Beevor, o un altre més antic, La última batalla (1966), de Cornelius Ryan.

I, per cert, diumenge també va morir Heinrich Harrer, l'alpinista austríac de les SS que va escriure Set anys al Tibet, una autobiografia en la que es basa la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud protagonitzada per Brad Pitt.

dilluns, de gener 09, 2006

In memoriam




Powered by Castpost


Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,
luridaque euictos effugit umbra rogos.

(Prop. Carm. IV, 7, 1-2)

diumenge, de gener 08, 2006

Espadones (i 2)

Imatge: Vinyeta de Máximo a El País (08/01/2005)



(Més)

Actualització:

Imatge: Vinyeta de Manuel Puyal a Tribuna Catalana (09/01/2006)

Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (09/01/2006)


Metro de Castelló

Imatge: Metro de Castelló (Fulletó "Metro CS. Guía ocio/turística de Castellón.Diciembre05")


Si, a banda de Barcelona i Madrid, València també té metro, ¿no havia de tenir-ne Castelló també, que, si a València tenen el Micalet, ells tenen el Fadrí?

I, com a més chulos que ningú, enllaça sobretot els llocs de 'marxa' de la ciutat...

Que què?

dissabte, de gener 07, 2006

Espadones







Imatge: Mena Aguado eixint del Ministeri de Defensa (EFE).


"el hecho de que en una autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada que obligaría en las fuerzas armadas a regular los destinos a esa autonomía de la misma forma que actualmente se regulan los destinos en el extranjero".

"afortunadamente, la Constitución marca una serie de limites infranqueables para cualquier estatuto de autonomía, de ahí que reitero mi mensaje de tranquilidad".

"si esos límites fuesen sobrepasados, lo cual en estos momentos afortunadamente parece impensable, sería de aplicación el artículo octavo de la Constitución: las fuerzas armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad, y el ordenamiento constitucional".


Hi ha qui encara viu amb la mentalitat del s.XIX, però ¿podem culpar-lo gaire si troba un partit i una Constitució que, no ens hi enganyem, l'hi recolzen?



[Més info:
Avui, CCRTV, Diari de Balears, El País, El Periódico, El Punt, La Crispación, Levante-EMV, Vilaweb.]

divendres, de gener 06, 2006

Pins i records





Imatge: Tardor.

L'altre dia, venint de l'estació, vaig veure com s'impedia el pas dels vianants en el tram del passeig on la Sèquia Major passa per davant del meu antic colage ('col·legi'), un edifici de l'època de la dictadura de Primo de Rivera que va servir com a refugi antiaeri en la guerra del 36 i on vaig estudiar des dels cinc fins als dotze anys: estaven tallant les branques dels immensos pins que hi ha al passeig i al pati del col·legi, i també algun dels mateixos pins.

Encara ara recorde la xiuladissa dels pardalets que hi niaven, el sòl del pati ple de les seues agulles, i, quan plovia, l'olor de la terra mullada al seu voltant, l'única que hi havia en un entorn artificial de ciment, i a la que removíem amb un bastonet buscant-hi furgues ('llambrics'); eren anys de fred a l'hivern i de catiusques (botes altes de goma) per a la pluja, i de l'olor a llenya provinent de la llar que encenien a ca la meua àvia (o [a]uela, que és la paraula que jo he utilitzat sempre), on totes les vesprades anàvem tots els cosins després de l'escola.

Són records que, encadenant-se els uns als altres, porten fins al present, i em dol que en tallen cap, dels pins aquests, perquè hi és una part de mi i de totes les persones que hi van deixar fragments de la seua existència.

Igual creieu que sóc un bovo ('ximplet') per pensar-ho, però què voleu que hi faça, deu de ser la meua part sentimental...

dijous, de gener 05, 2006

Regal de Reis

Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (05/01/2006).

Només cal llegir l'informe de Greenpeace per a esgarrifar-s'hi.

dimecres, de gener 04, 2006

Memòria olfactiva






Imatge: Espígol.


Pot resultar una mica estrany de pensar-ho, però també tenim una memòria olfactiva que en algunes ocasions ens retrotrau a moments més feliços i, en altres, a tot el contrari.

Així, una molt bona amiga meua em va escriure una vegada una carta on va vessar algunes gotes del seu perfum per a què la recordara a ella en olorar-lo on fóra, i és veritat que no puc evitar de pensar-hi quan l'olore pel carrer al pas d'alguna xica que també l'usa.

Ara, com he descobert aquest matí sense esperar-m'ho, també ens pot traslladar a moments durs, difícils, com quan fa ara un any estava malalt mon pare. I és que ma mare ha posat una estona a la cambra de bany un ambientador d'espígol que usava aleshores en la seua cambra, i és una olor que se m'ha quedat gravada al cervell com a sinònim de malaltia, i no vull ni tornar-la a olorar, no per cap superstició, sinó perquè se m'ha tornat desagradable.

Aquest ambientador dels que vos parle és un difusor que ve en una botelleta per a posar-la als endolls elèctrics, però jo no pense usar-ne mai, d'aquest tipus. Ni pensar-hi.

'Disseny intel·ligent'

Imatge: Vinyeta de Ben Sargent a The New York Times (30/12/2005)


Posats a parlar-hi...

dimarts, de gener 03, 2006

1a trobada de bloggers de la Plana



DIA: 3/1/06
HORA: 18,30
LLOC: Una cerveseria de la qual no farem publicitat de Vila-real (la Plana Baixa)
REUNITS: Èlsinor i Unmei

Tot i que la trobada tenia els propòsits de conèixer qui hi ha darrere les pantalles... hem acabat com a bons bloggers en un cibercafé.

A punt d’engolir-nos una cervesa (no Guinness... quina mala sort... no n'hem trobat...), i una llesqueta de pa amb tomàquet i pernilet... hem decidit aixecar acta d’aquesta trobada (per a enveja vostra...) mitjançant aquest solemne post que compartirem en tots dos blocs (Lletres des d’Elsinore i Land of the Free).

Ha estat per nosaltres “un motiu d’àmplia satisfacció” haver descobert que cap dels dos és un assassí en sèrie... I que som persones normals amb dos ulls i un nas... i més cosetes que no detallarem (suggerència de l’Èlsinor).

Està sent una vetllada molt agradable que creiem que s’ha de repetir... (Donot ens sents??? La pròxima a Barna!!!!!), i que recomanem a tots aquells bloggers que o bé senten vergonya o són massa normals per fer aquestes trobades frikis...

També hem descobert que tots dos tenim el casc de Darth Vader (tot sigui dit), però que l’Èlsinor guanya punts en posseir també l’espasa de Jedi!!

Uiiii

Que la força us acompanyi // May the force be with you

Èlsinor i Unmei

PD: Les fotos les publicarem posteriorment.... hehe