dimecres, de novembre 30, 2005

Lletra d'Invitació


Imatge: Portada de l'obra.


Edicions 72 i l'Editorial d'En Púrries es complauen en convidar-lo a l'acte de presentació de Una certa foscor, la darrera obra de l'insigne poeta i amic de la saviesa En Jeroni Banyes, conegut en la catasfera com a TrosdeSoca (o TdS), i guanyadora del IV Premi de Poesia Rafel Terrafè de Sant Mogut pels Calés.

L'acte, precedit per un tast de vins amb denominació d'origen Costers del Segre, tindrà lloc a la Tasca Gat de la capital del Barcelonès proper [dimarts 22 de novembre; divendres 25 de novembre; divendres 2 de desembre divendres 16 de desembre] dimecres 29 de febrer de 2006 a les 13h, i el seguirà una lectura del poema més prometedor i original de la seva darrera producció: "Els segaires".



ELS SEGAIRES
per Jeroni Banyes

Lleida triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent,
tan ufana i capitolina.

Bon cop de falç!.
Bon cop de falç,
defensors de Lleida!.
Bon cop de falç!.

Ara és l'hora, segaires!.
Ara és l'hora, d'estar alerta!.
Per quan vingue un altre juny,
esmolem ben bé les eines!.

Bon cop de falç!.
Bon cop de falç,
defensors de Lleida!.
Bon cop de falç!.

Que tremole l'enemic,
en veient la nostra senyera
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!.

Bon cop de falç!.
Bon cop de falç,
defensors de Lleida!.
Bon cop de falç!.

- - -
No amb la còlera, sinó amb el riure es mata. (Nietzsche, esmentat —que no plagiat— per
TdQ)


Una reflexió més seriosa sobre el tema la podreu trobar en aquest altre escrit meu.

[La
imatge original per a la fotocomposició és d' Hugo Amador (2005)]

dimarts, de novembre 29, 2005

...i vox populi



Imatge: Reproducció d'un llibre de poesia llatina (Londres, 1824).



I, en havent aprés llatí, podreu llegir-hi poemes que normalment són censurats o fins i tot eliminats de les antologies com aquest de Catul...tot i que no tinc jo molt clar que açò siga el que vulga Benet XVI ;)


Caeli, Lesbia nostra, Lesbia illa,
illa Lesbia, quam Catullus unam
plus quam se atque suos amauit omnes,
nunc in quadriuiis et angiportis
glubit magnanimi Remi nepotes.
(Catul, 58)

(Traducció)

Traducció 1 (retocada)

"Celio, mi Lesbia, aquella Lesbia, la Lesbia aquella a quien Catulo quiso más, a ella sola, que a si mismo y que a todos los suyos, ahora por plazuelas y callejones prodiga sus favores a los nietos del magnánimo Remo." (Traducció de J.Petit en 1950; pp.78-9)

Traducció 2 (literal)

Celi, la nostra Lèsbia, Lèsbia aquella,
aquella Lèsbia a la que Catul [fou] l'única
[que] estimà més que a ell mateix i a tots els seus,
ara per carrerons i cantonades
els la pela als néts del magnànim Rem.


Quina diferència entre les dues, veritat?

Vox Dei...


Imatge: Fotografia de Benet XVI.



Preneu-ne exemple, infidels fills del segle, preneu-ne, que és vox Dei... :D




Diari de Balears Digital
(29/11/2005)

Benet XVI convida a ensenyar el llatí als joves perquè no es perdin «els seus tresors» E.P.Roma.

El papa Benet XVI convidà ahir a «ensenyar llatí als joves» perquè no es perdi el gran tresor de l'Església en aquesta llengua i perquè no desaparegui l'ús d'«aquest insigne instrument», després de rebre ahir els membres de la Fundació Latinitas, creada per Pau VI l'any 1976 per a l'estudi i la salvaguarda de la llengua llatina i de la literatura clàssica i cristiana.

Benet XVI els adreçà un discurs en llatí per exhortar-los a difondre aquesta llengua, sobretot entre els joves, mitjançant noves metodologies. Així mateix, el pontífex confessà la seva «alegria de poder parlar en llatí» als participants en el concurs promogut per la institució esmentada.

Benet XVI es mostrà satisfet per la cura de la Fundació Latinitats en la promoció d'aquest noble idioma, que ell cultiva des de la seva joventut. Entre les activitats de l'entitat, hi destaca la divulgació del diccionari Lexicon recentis latinitatis, que conté més de 15.000 paraules.

(...)


dilluns, de novembre 28, 2005

Controvèrsies literàries



Imatge: Fotografia d'Arturo Pérez Reverte.


Després diran de les capelletes (1) de la literatura catalana! Terenci Moix les va caricaturitzar implacablement en Lleonard o el sexe dels àngels, però, com podeu veure en aquest article d' Arturo Pérez Reverte deixant com un drap brut Francisco Umbral, en cada casa passa igual. Qui ha dit que la Literatura i els lletraferits són avorrits?

(Segueix)


XL Semanal nº 944

Firmas: Patente de corso, por Arturo Pérez Reverte

EL MUELLE FLOJO DE UMBRAL
Incultura camuflada bajo la brillante escaramuza del estilo. En realidad nunca tuvo nada que decir


Hace años tuve una polémica con Francisco Umbral que acabó cuando escribí un artículo titulado Sobre Borges y sobre gilipollas, donde el gilipollas no era Borges. Desde entonces, en lo que a mí se refiere, Umbral ha permanecido mudo; cosa que en un teclista con su logorrea –«escribe como mea», dijo de él Miguel Delibes– supone un prodigio de continencia. Pero el tiempo pasa, la edad termina aflojándole a uno el muelle, y ahora vuelve a meterme los dedos en la boca. El estilo, o sea. Al maestro de columnistas no le gusta mi estilo literario, y le sorprende que se lean mis novelas. También, de paso, le parece inexplicable que nadie lea las suyas, ni aquí ni en el extranjero. Que fuera de España no sepan quién es Francisco Umbral, eso dice tenerlo asumido: su prosa es tan perfecta, asegura, que resulta intraducible a otras lenguas cultas. Pero no vender aquí un libro lo lleva peor. No se lo explica, el maestro. Con su estilo. Así que voy a intentar explicárselo. Con el mío.


Francisco Umbral tiene –y nos lo recuerda a cada instante– la mejor prosa de España. También cultiva una imagen, más social que literaria, inspirada en el malditismo narcisista y la soledad del escritor incomprendido y genial. Pero eso es cuanto tiene. Nunca pisó una universidad como alumno, ni leyó un clásico, ni tuvo una formación que trascendiera la cita, el plagio entreverado y el picoteo de lo ajeno. La lectura tranquila de sus libros y columnas sólo revela frivolidad superficial, incultura camuflada bajo la brillante escaramuza del estilo. En realidad, Umbral nunca tuvo nada que decir. La idea, el comentario o el libro citados en abundancia aquí y allá –a menudo de forma incorrecta, como ocurre con Borges y la Biblia, entre otros– casi nunca provienen de lecturas directas, sino que delatan la tercería de la revista, suplemento cultural, antología o texto ajeno donde fueron espigados. Sospecho, además, que Umbral anda muy flojo de lenguas, lo mismo vivas que muertas, aunque para el estilo le baste con la que tan bien maneja. Y en cuanto a la gran novela básica, la que forma los cimientos de todo novelista sólido, su ignorancia resulta asombrosa en un escritor de tales pretensiones. Por eso resulta esclarecedor que, en sus innumerables intentos frustrados de novelar, mencione siempre con desprecio a Cervantes, Galdós, Dickens, Tolstoi, Dostoievski o Baroja, y entre los contemporáneos, a Marsé, Mújica Lainez o Vargas Llosa; o que cometa la bajeza de situar al honrado José Luis Sampedro o al dignísimo e impecable Luis Mateo Díez a la misma altura que a Mañas, el chico del Kronen. En esa línea, las universidades sólo valen para algo cuando invitan a Umbral, y le pagan. Igual que los premios literarios, el Cervantes o la Real Academia: sólo tienen prestigio si él los consigue.

Y es que Umbral no escribe literatura: él es la literatura –«Borges y yo», afirmaba sin complejos hace unos años–. Y si la gente no lo lee, es porque a la gente no le interesa la literatura; no porque no le interese Umbral, ni porque repugne, por ejemplo, el sexo turbio que impregna sus novelas; más turbio aún cuando imaginamos al propio Umbral practicándolo. Un personaje de quien Jimmy Gimenez Arnau –que no se diría, en rigor, espejo de virtudes– ha escrito: «Padece cáncer de alma».

La cita no es casual, porque, además de ser un periodista que nunca dio una noticia, de que en sus novelas y columnas no haya una sola idea, y de alardear de una cultura que no tiene, lo que trufa toda la obra de Umbral, desde el principio, es su bajeza moral. La «infame avilantez» que, ya metidos en citas, le atribuyó la poetisa Blanca Andreu. Siempre estuvo dispuesto a despreciar a novelistas ancianos o fallecidos como Gironella, Aldecoa, o el Cela a cuya sombra en vida tanto medró –y a quien dedicó, caliente el cadáver, un librito oportunista e infame, escrito, eso sí, con estilo sublime–, o a insultar y señalar con el dedo a antiguas amantes y a mujeres que le negaron sus favores; aunque esto lo hace sólo cuando no pueden defenderse y sus maridos están muertos o en la cárcel. Tan miserable hábito no lo mencionaría aquí de limitarse a lo privado; pero es que Umbral tiene la bajunería de salpicar con él su literatura. Su bello estilo. A todo eso añade una proverbial cobardía física, que siempre le impidió sostener con hechos lo que desliza desde el cobijo de la tecla. Pero al detalle iremos otro día. Cuando me responda, si tiene huevos. A ver si esta vez no tarda otros cinco años. El maestro.


[Notícia per via de La Crispación]


Notes:
(1) Al nº 14 de la revista Espai de Llibertat trobem una bona definició de capelleta i del seu origen:


"La manca de tradició democràtica del nostre país promou la capelleta –associacions que principalment vetllen només pels seus interessos corporatius– i la gelosia – preferir no tenir res mentre l’altre tampoc en tingui, que no pas compartir els dos–. Dos elements essencials per enfonsar qualsevol intent de promoure un nou associacionisme i el creixement de l’existent. I justament com la tasca de les plataformes de coordinació és vetllar pels interessos del grup –i, en conseqüència, bandejar la capelleta– i promoure el benefici de tothom –més recursos per a més entitats–, el seu treball passa necessàriament, en un moment o un altre, per enfrontar-se a dinàmiques endogàmiques i privilegiades i promoure relacions transparents amb l’administració pública." (Vallory, E.: «Les organitzacions de coordinació associativa». 1999)

Burricie general

Imatge: Vinyeta de Forges a El País (27/11/2005)


, la lectura és una de les coses essencials no només per a aprendre sinó també per a educar-se, i, com darrerament estem esmentant bastant a Sèneca, no podia faltar-hi una de les seues lapidàries frases:

otium sine litteris mors est et hominis vivi sepultura (Ad Lucilium 82, 3)

çò és, "l'oci sense les Lletres és com la mort i la sepultura de l'home viu".

diumenge, de novembre 27, 2005

Finde


Imatge: Sopar del dissabte 26/11/2005(1) ©Èlsinor.

Hui, almenys als blocs que solc visitar, no hi ha gaire moviment perquè molts dels blocaires han fet una quedada a Girona aquest migdia. Per desgràcia a mi m'agafava massa lluny per a anar-hi des de València, i més encara depenent del transport públic, així que m'hauré d'esperar a que en facen una a Barcelona o Tarragona...i millor si és sopar un dissabte a la nit.

Mentrestant, jo també he aprofitat el cap de setmana amb dos sopars i dues eixides fins a quarts de huit del matí una, i de nou l'altra. El divendres vam sopar al Zacarías, a la zona de Cánovas, i després vam estar de copes al Gran Café (també en Cánovas), al Gasoil (a la zona d'Aragó) i vam acabar a La Indiana; el dissabte vam sopar a casa d'un amic i després vam anar al Desigual (per la zona Xúquer-Honduras) i vam acabar la nit —o vam començar el dia, clar— al Cormorán.

Total, que m'he alçat a les 15:20h i perquè m'ha sonat el despertador, que, si no, a saber fins a quan hauria estat dormint; i encara gràcies, perquè, darrerament, tant era a quina hora em gitava, que acabava despertant-me a les tres o quatre hores sense haver-hi descansat.

Amb aquest horari és evident que hui no anava a fer gaires coses, així que, per a veure si trobava res apropiat per a respondre-li a fabullus, he començat a fullejar Sèneca en una edició en castellà(2) i m'hi he trobat l'encapçalament d'una de les seues cartes que m'ha cridat l'atenció:

CXXII. Los trasnochadores. Causa de este desarreglo.

Ui! Però i què diu ara, aquest! 'Desarreglo'?? No sé, no sé si em convé continuar llegint o no; però bé, ja posats, tirem cap endavant amb valor i decisió:

(...) Hay quienes cambian las funciones del día y de la noche y no abren los ojos, pesados por la borrachera anterior, antes de que la noche empieza a aparecer.

Borratxera?? No, crec que vas errat, que no és aquest el meu cas...

(...) ¿Crees tú que saben cómo debe vivirse, éstos que no saben cuándo [se tiene que vivir]?

Sí, home, i què més?

(...) Aunque pasen sus noches en medio del vino y de perfumes, aunque consuman todo el tiempo de su vigilia perversa en abundantes comilonas, no banquetean, sino que celebran sus honras fúnebres. Realmente para los muertos se preparan durante el día.

Com???? Au, a fer la mà llibre i lectura!! Serà possible...!?

rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
, (3)

i a viure la vida, que són quatre dies (...i un me'l reserve per a la següent trobada de blocaires)!



Notes:
(1) Jo sóc el de l'extrem inferior dret de la pantalla; l'amic que feia el sopar a casa és el que està fent la foto.
(2) Cartas a Lucilio. Pròleg i traducció de Vicente López Soto (Barcelona, 1982).
(3)
Catul 5, vv.2-3: "i, pels remucs dels vells massa severs, no els hi donem ni mig quinzet"

València la nuit

Ací teniu els flyers ("volants"? "fulls volants"?) que he anat arreplegant aquest cap de setmana de locals nocturns de València. Per suposat, no els he visitat tots...encara que, de ganes, no en falten ;)

La Indiana:


Studio Dance Club:


Ni se sabe:


Me da igual:

dissabte, de novembre 26, 2005

Sauna


Imatge: Sauna


Enyore els divendres, o, més ben dit, els divendres de la temporada passada, en la qual les sessions de sauna del gimnàs eren en dimarts i divendres per als homes, i en dilluns i dijous per a les dones; enguany és a l'inrevés.

Amb la sauna, els divendres eren d'allò més relaxants i semblava que estaves de vacances i tot. Vegeu-ne, si no, el programa:
  • acabar de treballar i arribada a València.
  • sessió de 10' de raigs UVA, en cabina dreta, amb ventilador i música (jo sempre hi connecte Kiss FM)
  • sessió de fitness d'uns 50'.
  • sessió de sauna, amb uns 10'-15' al banc de baix i uns altres 10'-15' més al banc de dalt.
  • un berenar suau.
  • sesta reparadora d'1h-1:30h.
  • sopar fort, bé a casa bé fora.
  • eixida de copes per pubs, acabant en una discoteca.
Ara faig igual però sense la sauna, i sí que es nota a faltar. Ja sé que em direu que és una fotesa i que encara tinc sort de poder desenvolupar-hi tota la resta d'activitats, però mira, jo sóc del 'tot o res', i en aquest cas seguisc la màxima de Marc Aureli, l'emperador filòsof, quan cita aquest vers de l' Hipsípila d' Eurípides:

Cull la vida com una espiga madura (Meditacions VII, 40)

divendres, de novembre 25, 2005

Doble joc

Imatge: Vinyeta de El Roto a El País (25/11/2005)


Con la Iglesia hemos topado...

Violència


Imatge: Fotografia al diari Clarín.com (2005).

Aquest migdia, aprofitant el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, ha hagut una aturada d'uns minuts i una concentració pretesament silenciosa.

Jo no l'he seguida, la concentració, perquè em sembla que, en convocar-ne una a la mínima ocasió possible, estem banalitzant-les i convertint-les en un mer gest social en què çò que importa és que t'hi vegen, i tot per a acabar no conseguint-hi tampoc res, perquè no és només amb gestos buits com se sol·lucionen les coses.

Supose que més d'un dels meus companys —i, sobretot, companyes— haurà pensat que no m'hi solidaritze, que sóc un masclista, etcètera, però s'hi equivoquen i de molt, perquè segur que jo sóc molt més intransigent que no pas ells amb tot aquell qui s'aprofita de la seua superioritat —siga del tipus que siga— per a abusar d'altri, i pense que als agressors se'ls han d'aplicar mètodes més punitius, més directes i contundents.

La qüestió és que cada vegada la societat —i jo m'hi incloc, ep!— és més superficial, només s'hi fixa en les aparences, i, en lloc d'aprofundir en l'arrel dels problemes, es limita a (d)enunciar-los i a fer-hi gestos simbòlics tot esperant que siga algú altre qui els resolga, fins i tot quan són problemes propis.

Doncs no, gràcies, jo no vull entrar en aquest joc del gest, de l'aparença i d'allò políticament (=hipòcritament) correcte, que Déu ajuda a qui s'ajuda a ell mateix i no a qui s'asseu esperant-ne l'ajut.

dijous, de novembre 24, 2005

Plagi


Imatge: Il·lustració del Cant XI del Purgatori al Ms.Holkhalm misc.48 (s.XIV)


Hi ha aquests dies una gran maror a la blogosfera catalana (o catosfera) a causa d'un fet escandalós: la còpia gairebé literal d'una entrada d'un bloc en una obra literària d'un altre blocaire, amb la qual, a més, va guanyar el IV Premi de Poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallés; i, paradoxalment, aquest mateix blocaire protegeix la seua obra amb una llicència de Creative Commons!

És possible que la inserció d'un paràgraf aliè sense cap indicació de paternitat en una obra de setanta pàgines ens puga fer pensar que no podem parlar de plagi pròpiament dit, però en el fons revela una falta d'ètica esfereïdora —i més encara en algú que es té per amic de la saviesa—, a banda de la ràbia i la impotència de l'autor real, perquè res de més personal que una creació pròpia i res de més dolorós que veure impotent com la teua criatura, allò en què has posat tot el cor i tota la il·lusió, és ultratjada públicament per algú que s'aprofita impúdicament del teu esforç: el dany objectiu en serà poc, però el moral o subjectiu, molt.

Jo, de tota la moguda aquesta, me n'he assabentat en anar llegint-hi coses ara en un lloc ara en un altre, la qual cosa m'ha permès de reconstruir-ne els fets i de visitar els dos blocs, el del plagiari i el del plagiat.

La meua impressió és que aquell sap perfectament que ha fet mal fet i que l'hi han enxampat, i l'única eixida —indigna— que ha trobat és fer veure-hi que tot l'afer és absurd, i per això ha de recórrer a exagerar-hi foteses i a ridiculitzar-ne els detractors tot pensant que, com més merda i més cortines de fum hi haja, més incautes cauran en el parany i el recolzaran activament o passiva creient-lo víctima d'una confabulació d'envejosos.

Potser siga veritat que l'únic plagi haja sigut aquest fragment, però ¿com creure-se'l si al·lega que no n'ha esmentat l'autor original perquè no li cabrien tantes notes en cas d'haver d'esmentar-hi a tothom? És que de tanta gent ha plagiat l'obra?

Diu també que hi fa l'ullet al lector, però aquest només pot adonar-se'n si coneix l'original o, almenys, sap que està davant d'una citació, cosa que no passa en aquest cas, de manera que açò és una excusa de mal pagador.

I, finalment, ell i el seu amic parlen de 'l'enveja' i del 'ressentiment' de 'uns nanets furiosos' per no estar a l'altura d'aquest —pel que sembla— gran poeta de les Lletres catalanes. Per no ofendre'l més del compte en el seu superbiós orgull, només hi afegiré que se sobreestima excessivament, i li aconsellaré que, si vol que algun incaute el considere un gran poeta, ha de plagiar l'obra dels realment grans, i li suggerisc que comence pels cants XXIX i XXX de l' Infern de Dante Alighieri, on es descriu els càstigs dels falsificadors i dels qui es varen fer passar per altres, i que continue pels cants X, XI i XII del Purgatori, on són els superbs.

En fi, que la millor cura d'humilitat que pot patir aquest plagiari és ser ignorat per tothom, proposta a la que m'afig, i encoratge tothom tant a fer igual com a recordar-li aquest tercet del Dante:

Di che l'animo vostro in alto galla,
poi siete quasi antomata in difetto,
sì come vermo in cui formazion falla?

(Purg. X, vv.127-130)


[Traducció meua: ¿Per què hi gallegeu tant, / si sou semblants a insectes defectuosos, / com un cuc amb malformacions ?]

dimecres, de novembre 23, 2005

Jiménez Losantos (i 3)


Imatge: Caricatura de Fede i els seus amiguets.


Com podem veure, el Fede continua fent 'amics' que l'immortalitzen per tot el ciberespai...

dimarts, de novembre 22, 2005

Genocidi franquista


Imatge: Portada del llibre Las fosas del silencio (1).




Aprofitant les dades en què estem, vull recuperar i publicar ara un esborrany que vaig escriure fa un temps en acabar de llegir Las fosas del silencio, de Montse Armengou i Ricard Belis, basat en dos reportatges produïts per Televisió de Catalunya sobre les fosses comunes a tota Espanya i Catalunya amb víctimes de la repressió franquista.

Tres són les idees que m'hi han quedat molt clares:

1) La repressió ja estava planejada des d'abans de la guerra per a eliminar l'adversari polític i esborrar qualsevol rebrot d'idees republicanes —és a dir, democràtiques—, amb la qual cosa és una falsedat parlar de resposta al 'terror rojo', com queda demostrat pel fet que la brutal repressió també va afectar llocs on no hi havia hagut cap violència anticlerical o contra la gent de dretes.

2) Els més actius repressors van ser els falangistes i la Guàrdia Civil amb la connivència de l'Exèrcit, però al darrere hi era la dreta local de cada poble, que feia de la delació un instrument per a aconseguir més poder polític i econòmic, alhora que sovint realitzava una vendetta per motius personals, sobretot en pobles menuts i en un entorn rural.

3) Tenint en compte que s'hi procurava la criminalitat o l'extermini sistemàtic d'un grup de persones per motius polítics, podem parlar pròpiament de genocidi, ja que aquella és la definició que en va fer el jurista polonès Rafael Lemkin durant els judicis de Nuremberg (1945-1949), i recollida a la Convenció de l'ONU sobre la prevenció i el càstig del crim de genocidi (1948), el qual, per cert, no prescriu.

Són els seus hereus ideològics —i, de vegades, els seus mateixos fills— els qui propugnen l'oblit de tota aquesta vergonya per la que ni han pagat ni volen pagar, i, curiosament, ho fan usant-hi els mateixos arguments que a l'Alemanya posterior a la derrota nazi, com casualment acabe de llegir a l'obra de l'historiador David W. Pike, Españoles en el Holocausto, víctimes també del franquisme:
Schulz, Streitwieser y Ganz (2) fueron los grandes beneficiarios del cambio de los tiempos, de los «nuevos peligros», del deseo por olvidar lo antiguo y de esa extraña mentalidad que proclamaba que no podía sacarse nada bueno de remover las cenizas del pasado: los nazis ya habían sufrido más que suficiente. (p.462)
En fi, com diu la inscripció en el monument de Mauthausen dedicat als grecs que hi van ser assassinats:
Das Vergessen des Bösen ist die Erlaubnis zu seiner Wiederholung (3)

Així que ja sabeu què pretenen aquells que volen ofegar la memòria històrica...



Notes:
(1) Aquesta obra —cosa que jo desconeixia— està també publicada en català amb el títol de Les fosses del silenci, i la publica Ed.Proa
(2) El SS-Obersturmführer Karl Schulz va ser el cap de la Politische Abteilung al camp de Mauthausen; el SS-Obersturmführer Anton Streitwieser, comandant del camp de Gusen; i el SS-Hauptsturmführer Julius Anton Ganz, comandant del camp d'Ebensee.
(3) "Oblidar el mal passat és deixar que es repetisca" (p.465 de Españoles...)



40 anys


Imatge: Vinyeta de Máximo a El País (22/11/2005).


1936-1975:
Realment tothom va fer tot el que va poder per a impedir-ho?

30 anys


Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (20/11/2005).


1975-2005:
Realment tothom l'ha enterrat? O no?

dilluns, de novembre 21, 2005

Laïcisme


Imatge: Vinyeta de El Roto a El País (21/11/2005)


Concordato.org
por un Estado laico

Carta adreçada al Govern Central d'Espanya

Amb aquesta recollida de signatures volem posar en relleu que una gran quantitat de ciutadans exigeix una revisió urgent del Concordat entre l'Estat Espanyol (que afecta totes les Comunitats Autònomes) i la Santa Seu.

1. Exigim la fi del finançament l'Església a costa dels pressupostos generals de l'Estat. L'Església, igual que la resta d'organitzacions religioses, ha d’assolir per si mateixa els recursos suficients per a l'atenció de les seves necessitats. Reclamem també la normalització de les aportacions tributàries a les arques de l'Estat per part de l'Església i els seus empleats.

2. Exigim la revisió de l'ensenyament de Religió. Si s'imparteix l'assignatura de religió com a part del currículum, aquesta ha de ser religió com a fet historicocultural i no des del punt de vista confessional. La decisió de continguts serà sempre responsabilitat de l'Estat. Els professors hauran de tenir un estatut jurídic (accés, cessament, drets, *incloent-hi la llibertat de càtedra, i obligacions) igual al de la resta dels docents: empleats de l'Estat pagats per aquest i sotmesos a la seva disciplina i a la seva inspecció. L'ensenyament confessional de la religió ha de correspondre sempre a les confessions religioses i mai no formar part del currículum.

3. Exigim que els acords internacionals de l'Estat Espanyol s'ajustin a la Constitució Espanyola de 1978 especialment pel que fa als articles 14 i 27. Espanya és un estat aconfessional on existeix la llibertat de culte i els acords estatals han d’estar subjectes a aquesta realitat constitucional. Requerim que els acords internacionals de l'Estat Espanyol s'ajustin a la declaració de Drets Humans de 1948, sobretot pel que fa als articles 2, 18, 19, 20, 25 i 26.

Els qui signem aquesta petició pertanyem al més ampli ventall de sensibilitats socials, polítiques, culturals i religioses i volem viure en un entorn basat en els principis de llibertat, democràcia, respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals.

[Signatura online ací]

Whiskies




Aquest cap de setmana ha sigut especialment mogudet, amb sopar i eixida tant divendres com dissabte a la nit, i diumenge a passar la vesprada a la zona de Les Arenes i sopar a un xinés de l'Avinguda del Port, i encara com no hi he anat també a dinar com alguns del grup.

No sé jo per què, però a més la gent ha acompanyat i ha eixit més que les setmanes anteriors, i dissabte, per exemple, cap a les 4h era del tot impossible d'entrar a la Giorgio & Enrico i fins i tot el pàrking n'era tancat, de manera que vam haver de tornar a València ciutat sense ni tan sols haver baixat del cotxe .

El pitjor de tot és que en aquests sopars m'he adonat d'una cosa que em té cavil·lós: fins fa poc no m'agradava, però ara, després del cafè, estic bebent-hi com a copa un whisky sol i sense gel.

Sempre que he begut whisky ha sigut amb coca-cola, i, per portar la contrària als bevedors de J&B —una marca que, segons diuen, s'ha fet coneguda per ser la més fàcil de pronunciar pels habituals dels clubs de carretera —, sempre un Ballantine's. I, de totes maneres, amb més freqüència m'he pres bourbon amb ginger-ale: un Jack Daniel's (el meu ex-amic) o, si no hi havia una altra opció, un Four Roses —i, per cert, encara no he tastat el Wild Turkey, que n'és la marca més consumida als USA.

A banda d'eixes copes esporàdiques, l'únic whisky que sí que prenc regularment cada dia que haig d'eixir per la nit és el del cafè irlandès: hi vaig començar amb el Chivas, que portava ma mare a casa dels seus viatges a Andorra, i després he continuat amb el Glenfiddich i ara estic amb el Cardhu, i la veritat és que la diferència dels 'single malt' amb la resta és notòria.

Ara, però, ja me'l prenc fins i tot sol (!?). Això sí, a més de sol i sense gel —perquè, si s'ha de beure´l, cal fer-ho en condicions—, ha de ser Cardhu o, de més suau, Macallan, però em preocupa perquè em sembla que és una indicació de què els anys van passant inexorables i vaig fent-me major, i així el dia que descobrisca que puc beure'm un conyac i a continuació fumar-me un cigar —això sí, un Montecristo nº 1 o nº 2 com a mínim— sí que em preocuparé de veritat...

diumenge, de novembre 20, 2005

20-N


Imatge: El 'Generalísimo' a l' estil socarrat.




Powered by Castpost

Veïns





Des de divendres a migdia fins fa una estoneta he estat desconnectat d'internet i també sense televisió per culpa d'una avaria que m'impedia rebre correctament el senyal del cable a casa, així que, vist que poca cosa més podia fer-hi, ahir vaig decidir posar-me a endreçar el pis per a aprofitar el temps.

Total, que després de dinar estava jo netejant el pis quan entre a la cuina i, per la porta oberta de la galeria, em sent des del celobert que la meua veïna li estava dient, supose que a la filla:«¡¡Una mierda para ti, y otra..., otra para el vecino!!»; jo, no sé per què, ja que dalt i baix d'ella també hi viuen, he pensat que aquest pudent regal me'l desitjava a mi, i he estat a punt de traure-hi el cap i respondre-li: «¡El vecino preferiría que lo dejaran al margen!».

No ho he fet, però, només de pensar en la cara que hauria posat la veïna en sentir-me, he estat rient-me a soles una bona estona; per sort no hi havia ningú per a pensar que estava boig per riure'm sol.

divendres, de novembre 18, 2005

Multitud?

Imatge: Foto de la sèrie Three Lillies (Teen Beauty, #56)


Qui ha dit que tres en són multitud?



Powered by Castpost

dijous, de novembre 17, 2005

Urbanitat?


Imatge: Le dejeuner, de Claude Monet (1873).



Aquest matí estava desdejunant amb un croissant i un tallat quan m'ha passat a la vora una companya i m'ha desitjat un «Bon profit!» que m'ha deixat sense saber què respondre-li perquè hi ha algunes coses que són superiors a mi.

Supose que, a banda del «Gràcies», li hauria d'haver contestat amb alguna de les fòrmules usuals tipus «En vols?» o, en castellà, «¿Gustas?», però com ja sé que m'hauria de dir que no i, de totes maneres, jo tampoc no li'n donaria, tanta parleria formulària la veig inútil i falsa.

A més, justament aquesta situació la percep al contrari que tothom: per a mi, això de desitjar-li bon profit a algú és vulgar i fins i tot maleducat, i sóc totalment incapaç d'usar aquesta fòrmula amb ningú, igual que no se m'acudiria mai dir-li «bona pixarada» —o el que fóra— a algú que anara al wàter.

Potser hi sóc una mica exagerat, però mira, això ve amb el lot...

Muralles de Tàrraco


Imatge: Muralla romana de Tarragona


Llegia l'altre dia en el bloc Els dies de Dèdal que el Diari de Tarragona informava de l'esfondrament d'un pany de la muralla romana de Tarragona (o Colonia Urbs Triumphalis Tarraco) a causa dels forts aiguats d'aquests darrers dies, i hi concretava que

L'ensorrament ha afectat només la part interna que dóna a l'hort del Palau de l'Arquebisbat de Tarragona, i no la que es pot veure des del Passeig Arqueològic.(la negreta és meua)
A banda del pesar per la destrucció d'una part d'un monument declarat Patrimoni de la Humanitat, la meua primera reacció en llegir aquesta precisió va ser pensar en una dita que, tot i ser espúria (però si non è vero...), s'hi escau d'allò més:

"con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho".

I, com que la cosa no pinta gaire bé, que em perdonen els tarragonins si pensen que no és cosa de broma, però en aquest cas els remet als missatges anteriors sobre humor negre.

Ah, i com que estem parlant de coses romanes: crec que a Granollers s'està covant la celebració d'una bacanal...

dimecres, de novembre 16, 2005

Humor negre (i 2)


Imatge: Hamlet, il·lustració d'Edy Legrand (1939)



Si ens hi fixem, l'humor negre és una manera de sobreviure psicològicament a una situació adversa, de transformar una tragèdia en comèdia per dir-ho en termes literaris, ja que és un recurs que també la Literatura utilitza freqüentment, i el mateix Elsinore n'ha vist bones mostres en el drama que Shakespeare hi desenvolupa.

En el seu Hàmlet, li serveix a aquest personatge de vàlvula d'alliberament de la seua frustració per conéixer la veritat dels fets però haver-se'ls de callar per a preservar la seua vida fins al moment de passar a l'acció, i res més segur per a fer-ho que adoptar la disfressa de boig, que pot dir les veritats sense que, com a la dardània Cassandra, li les tinguen en compte.

És just el príncep danès qui en fa ús en les escenes posteriors a la violenta mort de Polònius, el vell cortesà, quan el rei se n'assabenta i vol trobar-ne el cos, amagat pel seu fillastre. Hàmlet el té en suspens una bona estona tot defugint-ne una resposta clara i concisa i, en el seu paper de boig fingit, rifant-se'l i i fent-nos somriure per la mordacitat i doble sentit de les seues respostes, les quals, en alguna ocasió, arriben a fregar el mal gust (acte IV, escena iii).

Així, quan el rei li demana pel parador del cos, li respon que està en un sopar...però no de comensal, sinó de menjar!
KING CLAUDIUS: Now, Hamlet, where's Polonius?
HAMLET: At supper.
KING CLAUDIUS: At supper! where?
HAMLET: Not where he eats, but where he is eaten...
i rebla la 'gràcia' mitjançant una al·lusió doblement humorística a la Dieta de Worms, celebrada el 1521, jugant-hi tant amb el sentit de diet ('dieta': règim en el menjar i el beure / assemblea deliberativa) com amb el de Worms ( 'cucs' en anglès / ciutat alemanya):

HAMLET: (...) a certain convocation of politic worms are e'en at him. Your worm is your only emperor for diet...

Com el rei no permet que l'embolique i hi insisteix, Hàmlet, ara ja, comença a donar-ne més pistes, del parador del desaparegut:

KING CLAUDIUS: Where is Polonius?
HAMLET: In heaven...
però, posat en el seu paper de boig, continua introduint-hi jocs de paraules i dobles sentits, fins i tot palesant-hi els seus sentiments sobre el rei, perquè cal no oblidar que infants i orats diuen les veritats:

HAMLET: (...) send hither to see: if your messenger find him not there, seek him i' the other place yourself.
Finalment, tot i acabar dient clarament el lloc on podran trobar-lo, no s'està d'introduir-hi una crua observació que pot ofendre la sensibilitat de l'oient:

HAMLET: (...) But indeed, if you find him not within this month, you shall nose him as you go up the stairs into the lobby.
La darrera mofa del príncep danès suposa gairebé un escarni del mort:

KING CLAUDIUS [To some Attendants]: Go seek him there.
HAMLET: He will stay till ye come
.
I, qui tinga orelles, que escolte, perquè

a knavish speech sleeps in a foolish ear (IV, ii)


La Cope

Imatge: Vinyeta de El Roto a El País (15/11/2005)


Fins i tot els mitjans espanyols més progressistes (!?) estan adonant-se de la guerra bruta contra Catalunya; potser aquests atacs seus contra la Brunete mediàtica siguen interessats i tebis, però tàcticament és d'agrair l'obertura d'un segon front que distraga les forces de l'enemic, perquè dividint-lo el podrem véncer...o, si més no, resistir millor els seus assalts.

dimarts, de novembre 15, 2005

Llibres i música


Imatge: Portada de Love Scenes, de Diana Krall.



Per fi he anat a la FNAC a arreplegar les dues pel·lícules i un disc de la Diana Krall (Love Scenes) que vaig comprar per internet.

I, com era d'esperar, he caigut en la temptació i no he pogut estar-me de fer-hi una ullada, amb la qual cosa he acabat comprant-me més llibres i més música: un cd més de la Diana Krall, The Look Of Love, i el darrer del Mike Oldfield, Light+Shade; i, de llibres, un d'evasió: de l' univers de Star Wars, Agentes del caos 2: Eclipse Jedi, de J. Luceno, i un altre, per a variar, d'Història: La gran evasión, de T. Carroll.

Uf! Cada vegada se'm fa més llarga la llista de les lectures en espera, sobretot perquè darrerament li dedique menys temps a la lectura i encara estic amb el mateix llibre des de fa unes setmanes, cosa impensable normalment, i ja no diguem en estiu, quan la meua mitjana de lectura ve a ser d'un llibre cada tres dies; però bé, en Nadal recuperaré el temps perdut.

Ah, i també vaig trobar-hi un llibre que, només veure'l, vaig pensar que era un llibre per a la meua amiga, la de Dinamarca, i, pensat i fet, li l'he comprat i ja li l'he enviat. Que quin n'és el títol? Doncs ja vos el diré més avant, no siga cosa que se n'assabente ací i perda la sorpresa...

Els Borbó.


Imatge: Fotografia de l'edició impresa de El Temps (08/11/2005).


Aquesta setmana la lectura de El Temps dóna per a molt, i també ells tracten sobre la nova princeseta i els seus pares, però d'una manera una miqueta diferent, ja ho veureu...


Què amaguen els Borbons?

"És grosseta i rodoneta", la nena. Així descriví la reina Sofia la seva néta Elionor, la filla de l’encara proclamat príncep d’Astúries i la periodista feta princesa Letizia Ortiz Rocasolano. Ara ens diuen –els polítics– que volen canviar la Constitució perquè d’ací a una cinquantena d’anys regni la nena, no sigui que neixi un nen. Tothom oblida, però, que la corona d’Espanya –la històrica– ha canviat de successor.

L’alternativa a Joan Carles i prole, des de la militància monàrquica, no és la República, tot i que les excentricitats de Felip de Borbó clamen la resurrecció del règim de la tricolor i el barret frigi. Des que la matinada del 31 d’octubre es va saber el feliç natalici, tot han estat flors i violes, llagoteries i magarrufes, mesclades de solemnitats i bufonades, com la del grum portador d’una cistella per a l’ocasió saludant la gernació de periodistes amuntegats a les portes de la clínica Ruber de Madrid. Un autèntic al·luvió de regals, obsequis de tota classe, i fins i tot un cuixot caigué sobre família tan afortunada, mentre cortesans de tot pelatge glossaven les conseqüències positives del naixement del nadó. Pura xerrameca. Que els drets successoris han canviat d’amo, que Elionor no serà mai reina d’Espanya…, però tothom fent l’orni.

(Cont.)

Ningú ho diu, no convé i a més la Constitució de 1978 ho dissimula, però des del 22 de maig del 2004 Felip de Borbó i Schleswig-Holstein-Sondeburg-Glucksburg no és príncep d’Astúries, ni de Girona, ni duc de Montblanc. Senzillament és Don Felipe, a falta d’altre títol que el seu egregi pare encara no li ha donat. Des del moment en què contragué matrimoni amb Letizia Ortiz, persona mancada de sang reial, Felip de Borbó deixà de ser l’hereu a la corona, que tampoc són les germanes Helena i Cristina, maridades respectivament amb els no iguals Jaime de Marichalar i Iñaki Urdangarin.

Per què? La monarquia és molt oblidadissa del seu passat i no solament amagant la condició de divorciada de l’ara mare feliç. Joan Carles I "el Campechano", o "el Francot", si preferiu la versió catalana (potser li escau més), regna mercè a l’exclusió del seu oncle Jaume de la successió per casar amb Emanuela Dampierre, de condició inferior però noble, que de cap manera ho és Letizia Ortiz. Des del 23 de març del 1776 regeix en la casa reial espanyola la Pragmàtica que exclou de la successió reial els prínceps i infants que contraguessin matrimonis morganàtics, és a dir, amb persones desiguals, i això ha estat així des d’aleshores i ha beneficiat l’actual branca que ostenta la corona, malgrat que de debò no siguin autènticament Borbons, car el pare biològic d’Alfons XII fou el militar valencià, natural d’Ontinyent, Enric de Puigmoltó i Maians.

La monarquia, per molt que vesteixin la mona de seda, és una institució anacrònica basada en el dret de sang, no democràtica. Així, per molt que reformin la Constitució per assegurar el tron d’ací a mig segle a la petita Elionor, la desigualtat continuarà existint, car la resta de ciutadans espanyols, dones i homes, restaran exclosos de ser caps d’estat, condició que només es reserva als membres d’una família privilegiada. Rei per voluntat de Francisco Franco, sí, i malgrat el pare, però Joan Carles "el Francot" assumí els drets de la dinastia el 14 de maig del 1977 per renúncia del seu progenitor Joan de Borbó, que restà només –i impròpiament perquè és un títol de sobirania– comte de Barcelona.

La Pragmàtica del 1776. "Però com pot esdevenir algun cas rar de circumstàncies tan greus, que no permetin que deixi de contraure’s el matrimoni, tot i que amb persona desigual, quan això esdevingui en qui està obligat a demanar el meu permís reial, ha de restar reservat a la meva reial persona i als reis, els meus successors, poder concedir-ho. Però també en aquest cas restarà subsistent i invariable les disposicions d’aquesta Pragmàtica pel que fa als efectes civils; i, així, la muller o el marit que causi la desigualtat notable restarà privat dels títols, honors i prerrogatives que li concedeixen les lleis d’aquests regnes, ni succeiran els descendents d’aquest matrimoni a les dignitats, els honors, els vincles o béns que provenen de la Corona, els quals hauran de recaure en les persones a qui al seu defecte correspongui la successió. Ni podran tampoc els descendents dels esmentats matrimonis desiguals usar dels cognoms i armes de la casa de la successió de la qual siguin privats, però prendran precisament el cognom i les armes del pare o mare que hagi causat la desigualtat notable, tot concedint-los que puguin succeir en els béns lliures i aliments que els deu correspondre, la qual cosa es previndrà amb claredat en el permís i partida de casament."

Sí, dura lex sed lex, però ningú no s’ha molestat a derogar-la i ha mantingut la vigència fins a avui. Precisament Joan de Borbó, pare del rei actual, esgrimí la Pragmàtica el 31 de gener del 1972 davant el ministre de Justícia Antonio de Oriol, per invalidar les pretensions del seu nebot, Alfons de Borbó i Dampierre, a la corona, que arribà a casar per aquest motiu amb la néta del Caudillo María del Carmen Martínez-Bordiu. Fou debades, Franco decidí seguir la voluntat d’Alfons XIII i premiar la branca elegida pel rei destronat.

Príncep d’Astúries? El fill menor del matrimoni de Joan Carles i Sofia nasqué el 30 de gener del 1968, un any abans que Franco coronés solemnement Joan Carles com a successor del règim despòtic nascut de la Guerra Civil. El nen ingressà als cinc anys al col·legi madrileny Santa María de los Rosales, un cenacle elitista que marcarà el seu futur i amistats. En teoria, l’adveniment del seu pare com a cap d’estat amb títol de rei implicava la seva designació com a príncep d’Espanya, però el 21 de gener del 1977 Joan Carles decidí nomenar el seu fill príncep d’Astúries sense el consentiment del cap de la branca, Joan de Borbó, que s’engolí un altre menyspreu del seu fill usurpador.

Joan Carles s’apropià de la legitimitat monàrquica, però amb l’esmentat nomenament, enaltit amb tota la pompa del règim l’1 de novembre del 1977 a Covadonga, volia assegurar la successió en el seu fill mascle, car desconfiava que la transició no acabés per coronar la primogènita reial, Helena de Borbó. Ah! En aquell moment PSOE i PCE es manifestaven obertament republicans. Així, quan la ponència constitucional es reuní, es trobà amb els fets consumats, Felip seria l’hereu de Joan Carles malgrat les germanes majors i la flagrant discriminació de gènere.

De què s’esquincen les vestidures ara els corifeus de la "pàtria"? Per què Felip i no Helena? Veges tu, serà Elionor! El joancarlisme liquidà la monarquia, que no la República ni el franquisme. De res no serví que Joan de Borbó cedís els seus drets el 1977, tampoc el sacrifici de la branca dissortada de Jaume de Borbó. Al seu lloc s’ha instaurat una monarquia d’opereta, amb cortesans llagoters, periodistes ensabonadors i polítics consentidors. Però, atenció!, no fa gaire temps el Tribunal Constitucional ratificà la validesa de les Partidas d’Alfons X i les Corts de Toro (1505) per als casos no previstos per la normativa moderna. És a dir, si acceptem la legislació tradicional mai no abolida, des del 22 de maig del 2004 el príncep d’Astúries és Carles de Borbó-Dues Sicílies, duc de Calàbria i nét de la primogènita d’Alfons XII Maria de la Mercè. No ho diran, ho obviaran, ho amagaran com el divorci de Letizia, però Felip de Borbó mai no serà el legítim successor de la monarquia espanyola, potser de Franco sí, però mai de la dinastia Borbó.

David Garrido

dilluns, de novembre 14, 2005

Jiménez Losantos (i 2)

Imatge: Vinyeta de Fer a l'edició impresa de El Temps (08/11/2005)


Em sembla que tots hi estem d'acord...

Nous totalitarismes


Imatge: Fotografia de Vicenç Villatoro en El Temps.

Heus ací un bon article de Vicenç Villatoro que acabe de llegir en El Temps sobre els intel·lectuals i la seua miopia en reconéixer els totalitarismes fins que és massa tard, ara el totalitarisme islàmic que promouen alguns. I, sobretot, deixant-hi al descobert el quid de l'anomenada 'qüestió palestina'.


El nou totalitarisme
Vicenç Villatoro

Per a moltes persones de bona fe, el conflicte araboisraelià és estrictament un problema d’ocupació il·legal: Israel ocupa Cisjordània –ja no Gaza!– des del 1967 contra els criteris de les Nacions Unides i els àrabs li exigeixen que se’n retiri. Per tant, el conflicte s’acabarà quan els israelians tornin a les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies i en els territoris ara ocupats hi hagi un estat palestí. Per tant, per a moltes persones de bona fe, donar suport a la "causa palestina", ser propalestí és ser favorable a aquesta retirada i a aquest nou estat palestí.

Lamentablement, aquestes persones de bona fe no tenen raó.

(Cont.)


El conflicte araboisraelià no és en essència el problema de l’ocupació de Gaza i Cisjordània ni el de l’existència d’un estat palestí. El conflicte araboisraelià és anterior a aquesta ocupació i no quedaria resolt en el moment que aquesta ocupació s’acabés. Al contrari, l’ocupació és només un episodi del conflicte que només es pot entendre en el context més general. La causa palestina no és l’alliberament dels territoris ocupats. La causa palestina, per a alguns dels seus actors més destacats, és la desaparició d’Israel del mapa. No ho dic jo. No és una sobreinterpretació interessada. El dia 28 d’octubre van sortir als carrers de Teheran molts ciutadans iranians per manifestar el seu suport a la causa dels palestins. Per cert, el mateix dia que també a la ciutat de València algunes organitzacions impedien que es portés a terme en el marc dels Octubre la conferència de Shlomo Ben Ami, antic militant de Pau Ara, artífex en part dels acords de pau d’Oslo i colom destacat en l’interior del laborisme israelià. No sé a quina causa palestina s’adherien els manifestants de València. Els de Teheran ho tenien molt clar: la causa palestina era esborrar Israel del mapa. No especificaven, quan ja no hi hagués Israel, què farien amb els israelians.

Els propalestins de bona fe que consideren la causa palestina només la lluita per tenir un estat al costat d’Israel i acabar amb l’ocupació de Cisjordània podien dir fins ara que no estaven informats de l’existència d’una altra formulació, diguem-ne molt més radical, de la causa palestina, expressada directament per actors protagonistes de l’obra, no pas per secundaris. Ara ja no tenen aquesta excusa. El president iranià Mahmoud Ahmadinejad ho ha dit ben clar: "L’entitat sionista ha de ser esborrada del mapa." Però això no és nou. Si el president de l’Iran ens sembla massa allunyat del nucli del conflicte –caldria pa a l’ull per considerar-ho així–, recordem unes declaracions al diari Avui del líder de Hamàs, Mahmid al Zahar des de la franja de Gaza: "La nostra terra no és només la franja de Gaza o Cisjordània. La nostra terra és tot Palestina. Des del riu fins al mar, de nord a sud, des d’Egipte fins al Líban. Aquesta és la nostra terra sagrada, el més sagrat per a l’Islam i no acceptarem que estigui ocupada per ningú, ni per jueus ni per cristians. Ni tan sols els musulmans seculars haurien d’establir un estat en aquesta zona, perquè és waqf islàmic." Imaginem que frases com aquestes s’haguessin dit en un context europeu o en qualsevol context mundial, sense referir-se a Israel. Estaríem parlant d’una onada de feixisme. I tindríem en part raó. Darrere d’aquestes declaracions hi ha una nova ideologia totalitària, no menys totalitària que els feixismes i l’estalinisme, amb les quals té considerables semblances. La mateixa ideologia totalitària que demana la mort de l’actor Omar Sharif perquè, sent musulmà, ha representat en una pel·lícula el paper de Sant Pere.

Curiosament, aquest totalitarisme encara no ha estat detectat com a tal per molts intel·lectuals i per alguns corrents polítics d’occident. Tampoc no és nou. Una part de la intel·lectualitat de l’Europa lliure es va sentir atreta per l’experiment feixista, però encara més per l’experiment estalinista, de manera que fins fa ben poc esmentar l’existència dels gulags i dels crims soviètics era políticament incorrecte. El totalitarisme sempre ha tingut admiradors en l’interior de les societats obertes, que s’han encantat pels seus aspectes revolucionaris i que han tancat els ulls –de vegades de manera extraordinàriament cínica– davant dels seus crims. Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs n’hi ha que hi ensopeguen tres vegades. Això li pot passar al gremi dels intel·lectuals.

Destinatus obdura


Imatge: Detall de El pensador d' Auguste Rodin (1902).


A migdia me'n podria haver tornat una hora abans a València amb una companyera de treball, però, en canvi, m'hi he quedat per a poder tornar-hi amb una altra.

La veritat és que espere amb gust els dies en què coincidim per a l'anada o la tornada, però quedar-m'hi una hora més? i fer-ho a posta? No sé, potser m'estic adonant de què sovint allò que tenim més a prop és el millor, encara que usualment també ens coste més de reconéixer-ho, i que no cal anar a buscar fora allò que pots trobar a casa, com si diguérem, però cal pensar-s'ho i, mentrestant, aguantar ferm per a no cometre-hi cap equivocació...


Nota:
Destinatus obdura: 'aguanta ferm' (Catul 8, 19).

diumenge, de novembre 13, 2005

Revelació

Imatge: Where babies come from in Germany.


Si encara creieu que els xiquets vénen de París o que alguna cosa hi tenen a veure les abelles i les flors, desenganyeu-vos-en perquè the truth is out there i descobriu en aquest lloc alemany la crua realitat fent-hi clic a les il·lustracions per a passar de pàgina...


[Notícia via: Sex Drive Daily]

dissabte, de novembre 12, 2005

Saturday night


Imatge: Parella besant-se en blau, per Joani


Abans d'endinsar-me en la nit, vos encomane aquestos sons, l'eco dels quals espere que també arribe fins a les terres boreals on la meua veu —que no pas el meu record— no ha pogut fer-ho aquests dies...



Powered by Castpost


STRANGERS IN THE NIGHT
FRANK SINATRA


Writer(s): kaempfert/singleton/snyder

Strangers in the night exchanging glances
Wond’ring in the night
What were the chances we’d be sharing love
Before the night was through.
Something in your eyes was so inviting,
Something in you smile was so exciting,
Something in my heart,
Told me I must have you.
Strangers in the night, two lonely people
We were strangers in the night
Up to the moment
When we said our first hello.
Little did we know
Love was just a glance away,
A warm embracing dance away and
-Ever since that night we’ve been together.
Lovers at first sight, in love forever.
It turned out so right,
For strangers in the night.

Manifa de sotanes


Imatge: Vinyeta de Máximo a El País (12/11/2005)


Imatge: Vinyeta de Romeu a El País (12/11/2005)


"Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu." (Jesús de Natzaret; Mt. 22, 21)

"Fariseu cec, purifica primer la copa per dins, i així també allò de fora serà pur." (Jesús de Natzaret; Mt. 23, 26)

Escampant odi


Imatge: Manifestació anticatalanista a València (05/11/2005), per Santiago Carreguí.


Doncs aprofitant que aquesta nit m'he quedat en casa vetllant armes per a demà, ací teniu escanejat l'article de despús-ahir d' El País en la seua edició de la Comunitat Valenciana del qual vos en parlava l'altre dia.

(Cont.)

Escampant odi
ENRIC SÒRIA

Sé que començar un article amb una anècdota personal és una cosa que hauria d'evitar-se, però els diré que vaig passar aquest últim cap de setmana corrent pel País Valencià i parlant amb amics, i he de confessar-los que, el que em van contar, em deixà deprimit, com ells també ho estaven. El motiu central d'aquestes aprensions era l'actual campanya d'odi contra els catalans i les seues conseqüències en les esquenes dels valencians que saben que ací parlem la mateixa llengua que els nostres malvats veïns del nord. El disparador d'aquesta campanya d'insult sistemàtic ha sigut el debat del nou projecte d'estatut de Catalunya, però a València s'hi ha afegit el rebuig, diria que exacerbadament manifestat, contra un acte del Correllengua, a l'estadi de futbol del Barcelona, on es va veure un mapa dels territoris on es parla el valencià. amb la denominació de Països Catalans. Amb això ja vam tindre tots els fantasmes servits, com en els pitjors dies de la Transició. E1 PP va donar a l'acte, que a Barcelona havia passat prou desapercebut, una cobertura fastuosa, i el senyor González Pons va traure foc pels queixals, amb una retòrica digna d'un altre González, Lizondo, reviscut per a l'ocasió. Coses del nostre govern, sempre tan anhelós d'emular el Cid.

A mi, personalment, la denominació "Països Catalans" sempre m'ha fet poca gràcia, per diverses raons massa llargues d'enumerar —puc dir-ne la principal: és un error—, i els continguts polítics que alguns han associat a l'etiqueta m'han semblat un pur deliri; mal assumpte, quan la política és l'art del que és possible. Dit això, convé ressaltar que el Correllengua que tant va encendre les ires dels nostres governants feia una reivindicació estrictament lingüística i que la versió que se'n va donar a València —per exemple a Canal 9— va ser un exemple de manual de distorsió interessada. La prova que l'àmbit de reivindicació del Correllengua és lingüístic, i a tot estirar cultural, és que es va tancar amb una manifestació a Perpinyà. Resulta que des del segle XVII, a causa d'un tractat de pau mal negociat, hi ha francesos que parlen valencià. Per descomptat que les autoritats franceses no van tindre cap problema a permetre la manifestació, perqué sabien que només reclamava respecte per l'idioma. Avui, modificar les fronteres dels estats no se li passa pel cap a ningú. De la mateixa manera, les connotacions polítiques afegides al terme Països Catalans ja només escalfen el cor d'Eliseu Climent i els seus amics. A Catalunya, fa temps que això ja no s'ho creu ningú. El que continua havent-hi, entre alguns catalans —pocs, crec jo— és interés per la situació cultural i lingüística dels altres territoris, espanyols o francesos, on la gent parla igual que ells.

Podem donar un nom al conjunt de territoris on es parla valencià —com fan els francesos amb la francophonie— o podem no donar-li'n cap; en qualsevol cas, si en fem un mapa, ens eixirà el mateix que va aparéixer al Camp Nou, i això serà així mentre el valencià es parle a València. Fer creure que valencians i catalans no parlen la mateixa llengua per a conjurar un fantasma polític, és una forma particularment absurda de concebre la lingüística, i més encara la política. Però el PP, i no solament ell, sap que extrau uns rèdits electorals d'aquest malentés i no vol mirar més lluny. Tot plegat recorda la vesànica demonització dels jueus a què es dedicà el nazisme als anys 30. Les conseqüències són conegudes: primer; els jueus foren exterminats; després, les ciutats alemanyes foren arrasades.

És evident que entre la demonització dels jueus i la dels catalans hi ha una diferència important d'escala, però la crispació no s'atia mai debades, i ací més d'un inepte està jugant amb foc. Les conseqüències, de moment, són de detall, però donen mal viure. Exemples: una amiga que intenta muntar un festival de poesia a Oliva es trobà amb la negativa a col·laborar d'un banc perquè, entre els poetes convidats, vinguts de tot Espanya, n'hi havia també de catalans. Dissabte, a la taula del meu costat, un exaltat vociferava que el nou estatut català havia de ser eradicat per sempre, i que els catalans eren una rastellera inacabable d'insults. Conclusió: haurien d'eradicar-los també. No m'invente res; calia sentir-lo.

Mentre això passa, apareixen pintades que afirmen que cal acabar amb el català a les escoles, i Juan García Sentandreu —cada dia més grosset— es despenja dient que "el boicot contra els productes catalans és la resposta més adequada a una classe empresarial que riu les gràcies al Tripartit". Els empresaris catalans riuen les gràcies de qui es presente, incloent-hi Mariano Rajoy, però no votarien mai al partit de Sentandreu. L'empresariat català tendeix a adscriure's a la dreta civilitzada, i, llevat d'excepcions, tampoc aplaudiria mai un feixista. És una llarga tradició democràtica, que Dionisio Ridruejo ja constatà als anys 40, i més que fer-li boicots, em pareix que
convindria imitar-la. Quant a les pintades, el que volen, per descomptat, és fer desaparéixer el valencià de l'escola. Mentre el valencià s'ensenye, no hi haurà manera d'impedir que s'assemble al català més del compte, i ells sempre posaran el crit al cel. Sense valencià a l'escola, no tindran cap problema, i sense valencià enlloc, menys encara. "Muerto el perro, se acabó la rabia".

Vist el panorama, no és estrany que els meus amics estiguen deprimits, perquè els plats trencats de tot aquest embolic els pagarà precisament la gent que més s'estima aquest país, els qui s'han pres el treball d'aprendre bé la llengua dels valencians, la fan servir amb dignitat i es preocupen pel seu futur. No tinc cap dubte que els energúmens serien molt feliços eradicant aquesta gent. El que podrien fer del meu país els energúmens, solts, no vull ni imaginar-ho.


divendres, de novembre 11, 2005

Sostenidor tèrmic


Imatge: Els sostenidors tèrmics de Triumph.


Ja s'ha acabat de passar fred: ara les dones ja teniu un ajut insospitat per a usar el top fins i tot en hivern —bé, almenys en el nostre hivern, que no ho és tant.

La companyia de llenceria Triumph International, aprofitant la campanya Warm Biz que va encetar el govern japonès per a promoure l'ús de roba més calenta en hivern i més fresca en estiu per a reduir la despesa energètica nacional, ha creat uns sostenidors amb uns coixinets que hi porten un gel que pot calfar-se al microones o al bany maria: podeu veure-ho en la pàgina de Triumph International del Japó.

La part roïna de l'assumpte és que aquest invent no es comercialitzarà, sinó que s'aprofitarà la nova tecnologia per a desenvolupar-hi roba amb propietats tèrmiques.

Podeu llegir-ne més coses en el Japan Today o en Yahoo! News.


[Notícia via: IBLNEWS i JAPUNDIT]

Humorada (2)


Imatge: Escena medieval orgiàstica.



Tot i confessar les meues tendències republicanes, en cas de ser un arlot com em diu el Pep al bloc de la Velis, no vull ser-ne un de tants, sinó el Rei Arlot mateix.