dijous, de setembre 29, 2005

Miquel

Trad.español
29 de setembre, Sant Miquel:

Un dels pocs membres del santoral dels que recorde la data, mentre que fa anys i panys gairebé tothom la coneixia nomenant-la pel sant patró que s'hi celebrava. Supose que aquest és un costum de societats més aviat agrícoles que va perdent-se amb el transcórrer del temps i la industrialització, i no menys hi influeix també la pèrdua d'influència de l'Esglèsia en la societat civil.

Si em preguntaren a mi, em declararia, si no ateu, sí agnòstic. Tanmateix, quan arriba aquesta data, sempre me'n recorde d'una manera molt especial en la que la raó hi és bandejada: de sants no n'hi haurà, però el cas de Sant Miquel és diferent perquè el sent molt a prop per ser el patró del meu barri al poble, i el seu dia el recorde com a festiu o mig feiner, amb el sant —a qui durant l'any l'allotjava un dels veïns a ca seua— passejat en la seua peanya pels carrers, mentre el sinyo Enrique —un home ja vell— anava al darrere disparant coets, cosa molt apropiada, aquesta de la pòlvora aèria, per al cap d'un exèrcit celestial.

Ara, però, de festa ja no n'hi ha tanta, tot i que, pel que m'ha dit ma mare fa una estona, encara hi ha qui se'n recorda del sant al barri perquè, malgrat no haver-lo tret de passeig com abans, de coets no n'han faltat al vespre.

Sí, la veritat és que m'hauria agradat ser-hi, perquè hauria sigut com tornar als anys de la infantesa i hauria pogut reviure aquests episodis amb els ulls d'ara; sí, no hauria estat pas gens malament anar-hi.

L'any que ve, que caurà en cap de setmana, miraré d'anar-hi, i potser hi oblidaré el meu agnosticisme i tot...

dimecres, de setembre 28, 2005

Estatut

Trad. español

Hui començaven al Parlament de Catalunya les sessions sobre la reforma del seu nou Estatut amb un rebombori polític de fons que no ha minvat des de fa dies, sinó ben bé al contrari: Zaplana hi vinculava ahir els recents atemptats d'ETA; despús-ahir era Aznar qui avisava de un cambio de régimen, sin mandato ni consentimiento de nadie i de un riesgo real de fractura nacional; i de les tertúlies radiofòniques i televisives estatals, ja no cal ni parlar-ne, que des del principi de tot n'han anat plenes.

Tot açò ha arribat a la gent del carrer, i una bona mostra de l'efecte aconseguit es pot veure llegint-ne els comentaris al 20minutos; això és el que volia el PP i la seua força de xoc, la FAES: crear una crispació artificial que els afavorís com a paladins defensors d'un suposat ordre constitucional perdut. Volen fer creure que açò és el començament de l'apocalipsi constitucional, de la fragmentació i desintegració de l'Estat espanyol, etcètera, etcètera...

Però, i si així fóra, què? No anem a una Europa unida i única? Si a la fi ha d'haver eixa desintegració, què més els té si comença abans o després? Jo comprenc els catalans i tothom que vulga canviar els seus referents estatals: jo, la veritat, també preferesc ser valencià i europeu de seguida i evitar-me la mediació i, sobretot, aqueixos intermediaris.

Britàniques

Trad. español

A la abeja semejante,
para que cause placer,
el epigrama ha de ser
pequeño, dulce y punzante.

(Tomás de Iriarte)



Sembla que les britàniques d'entre 30 i 40 anys amb una professió diuen que no tenen temps o ganes per al sexe, i per això busquen la fecundació in vitro: ¿però no serà que, com en la faula, no arriben als bagots de raïm?



dimarts, de setembre 27, 2005

Solistes

Trad. español

Aquests dies estan escarotades les Espanyes pel Campionat del Món de F1 aconseguit diumenge per l'asturià Fernando Alonso al Gran Premi del Brasil. Però, ai las!, com passa gairebé sempre per aqueixes contrades, nunca la dicha es completa: s'hi guanyen cosetes, sí, però amb comptagotes, sovint per tenacitat personal d'un individu, i, a sobre, normalment resulta ser o català o basc.

No és d'estranyar, doncs, que J.J. Mateo escriga a El País que "España es un país de solistas". I tant que sí! Però ara, tenint en compte que aquests ja fan prou amb haver de muntar-s'ho tot sols, els nostres veïns de Madrid haurien de tenir un poquito de por favor i no demanar-los als pobres esportistes espanyols —galàctics o no— que a més siguen virtuosos...

dilluns, de setembre 26, 2005

Calcetes (!?)


Ara, a més de veure fotografiar-se nues a les embarassades famoses —cosa que, al cap i a la fi és només qüestió de [mal] gust estètic—, els homes ens estem assabentant gràcies als mitjans de difusió públics de les excel·lències de tota mena de productes íntims femenins: compreses, tampons, salvaslips, cremes depilatòries i fins i tot lubrificants vaginals... però les bragues o calces, almenys públicament, continuen sent anomenades calcetes —pense jo que com a calc lingüístic del castellà braguitas, igual de coent—, i continuen desapareixent misteriosament dels calaixos femenins de còmodes i tauletes de nit, mentre que els calçotets masculins acaben fets draps de neteja sense cap contemplació.

I després parlen de discriminació!

diumenge, de setembre 25, 2005

Lluna

T'agrada la lluna? I el dilluns? T'has quedat més d'una vegada a la lluna de València? Et sents un llunàtic/una llunàtica? Voldries fer-li veure a tothom la lluna al mig del dia? Doncs, si no estàs de mala lluna, aquest és el teu lloc: la pàgina oficial de la República de la Lluna. Fes-te'n ciutadà!

Vulva®

Trad. español

Vulva Original®: Una colònia molt femenina, amb un 'aroma vaginal del tot natural' per 14,99€. Ja posats en feina, però, i segons en quins moments, preferesc la fragància no embotellada...


(Notícia llegida a: Todas - La bitácora para ellas)

Renaixement

Trad.español

JÒNICA

Per bé que trossejàrem llurs estàtues,
per bé que els bandejàrem de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden el teu record llurs ànimes encara.
Quan un matí d'agost s'aixeca damunt teu,
per la teva atmòsfera
revé com una saba de llur vida;
i de vegades una aèria,
jovenívola forma,
indefinida, amb trànsit prompte,
pel cim dels teus pujols es veu com passa.


divendres, de setembre 23, 2005

Passat?

He llegit a El País l'entrevista a l'hispanista irlandès Ian Gibson sobre el seu llibre Paracuellos.Cómo fue (1983); quan puga, pense comprar-me'l per a incloure'l entre les lectures històriques a què m'he dedicat des de poc abans de l'estiu, així que de moment no hi opinaré.

Ara bé, l'entrevista m'ha fet vindre al cap el diferent ús del terror emprat per uns i per altres: el dels republicans, no organitzat i originat a nivell individual o de petit grup era fruit de la por i del desig de venjar-se de les penalitats que se'ls imposaven amb la guerra i de les barbaritats comeses pels facciosos rebels; el d'aquests, organitzat des de les més altes instàncies, volia superar el desavantatge del nombre i del poc recolzament amb el terror causat als oponents, i per això va continuar amb la repressió de la postguerra: era un sistema per a imposar-se amb la força bruta, un mitjà despietat per a obtenir el poder i suprimir literalment els rivals.

D'això parlava despús-ahir l'historiador anglès Antony Beevor en una altra entrevista, també a El País:

En una guerra civil, la labor de la propaganda y el odio que desencadena es brutal. Luego está el miedo. El odio es el combustible y el miedo, el detonador. De pronto, aquellos que parecían pacíficos se baten llenos de ira. En los primeros meses de la guerra, ambos bandos actuaron con crueldad matando a miles de inocentes. Los republicanos intentaron poner orden en sus filas y evitar la barbarie. Los militares rebeldes, en cambio, alentaron el horror. Fueron inmisericordes, y la guerra la ganaron los que no tuvieron piedad.

Doncs bé, els qui no van tenir cap pietat van guanyar la guerra i es van fer amb el poder; els seus fills el van heretar, i els seus néts s'hi han tornat a instal·lar disfressant-se de demòcrates. Que sóc un exagerat? Primer llegiu aquest text d'humor [negre], una versió del qual circulava també per correu electrònic, i ja em direu si és una bufonada o no...

(Cont.)

http://juancholandia.dyndns.org/humor/muestraArticulo.aspx?Articulo=273

El fantasma de Franco

Va Franco y resucita, al encontrarse con un vigilante del Valle de los Caidos mantienen la siguiente conversación:
Vigilante: Peroo, ¿Como es posible?
Franco: ¡Deje de extrañarse y digame!, ¿Quien manda en España?
V: Mandan los suyos, mire: ¡De presidente Aznar!.
F: ¡Buen periodista!, "Manuel Aznar Zubigaray", escribió "Historia militar de la guerra en España".
V: ¡NO!, El nieto del periodista.
F: ¿Quién es el portavoz del Gobierno?
V: 'Pio Cabanillas'.
F: ¡Muy inteligente!, Si señor, "Cabanillas Gallas", mi ministro de información..
V: ¡NO!, el hijo.
F: ¿Quién esta de embajador en Marruecos?
V: ¡Arias Salgado!.
F: ¡Bien!, Mi otro ministro de Información y Turismo. "Gabriel Arias Salgado".
V: ¡NO!, el hijo.
F: ¿Como van las relacciones con los Marroquíes?
V: Hay algunos problemas con la inmigración, pero el gobierno ha encargado a Fernandez Miranda, de esos asuntos.
F: ¡Hombre! ¡¡Torcuato!!, Muy acertado para el cargo.
V: ¡NO, NO, NO!, El hijo, Enrique.
F: ¿Y en las Vascongadas y en Cataluña, como van las cosas?
V: Ahora las regiones se llaman Autonomías, y el ministro que las coordina es Jesús Posada.
F: ¡Posada Cacho!, Mi fiel gobernador Civil de Soria.
V: NO, el hijo. Y Oreja es el representante del partido del gobierno en Vascongadas.
F: ¡¡Hombreeee!!, Mi fiel Marcelino.
V: ¡¡NO!!, El sobrino.
F: ¿En Justicia, quién está?
V: Hay uno nuevo, no me acuerdo como se llama, pero antes estaba Mariscal de Gante.
F: ¡Bien, mi director general de regimén de prensa. Jaime Mariscal de Gante.
V: No, tampoco. Es la hija Margarita.
F: Y en la puerta del Sol, en la sede de gobernación, ¿Quien esta?.
V: Un buen amigo de los socialistas, Ruiz.
F: ¿Pero cómo mi portavoz, Victor Ruiz Albeniz, va a ser amigo de los socialistas?
V: NO, el nieto; Alberto Ruiz Gallardón.
F: Y en Galicia, dime, ¿Quién esta en mi galicia natal?
V: Fraga
F: ¿El Nieto?
V: ¡¡NO!!, El de siempre.

NOTA: Todo aquel que lea la presente notificacion, tiene la obligación ciudadana y moral de reenviarla a tantos amigos como pueda. NO VAYA A SER QUE ALGUIEN LES VUELVA A VOTAR.

dijous, de setembre 22, 2005

Modes

L'altre dia vaig tornar al gimnàs després del tall estiuenc i no hi havia gairebé ningú perquè hi solc anar a posta a l'hora en què la gent està dinant, que és com aprofites més el temps, ja que és també un lloc on relacionar-te tant amb gent del propi sexe com —sobretot si ets fadrí— amb la de l'altre, però això fa que sovint s'hi allarguen massa les sessions.

Entre les poques persones que hi havia —i en la seua línia de sempre—, una de les dues o tres jovenetes que s'hi van apuntar uns mesos abans de l'estiu: d'altura mitjana, bruna, sense ni un gram de greix i una figura indubtablement molt femenina per les seues redoneses, amb una samarreta curta fins al piercing del melic, cenyida al cos i destacant-li la sina —que, tenir-ne, en té—, i uns pantalons llargs d'esport però de cintura baixa i tan arrapats que no deixaven res a la imaginació...tret del color natural dels seus cabells, però això —i perdoneu-me l'expressió, per bé que encertada— són figues d'un altre paner.

Que sempre les dones han volgut sobreeixir i cridar l'atenció no és cap novetat, i bona prova n'és un poema d'un humanista del quattrocento, l'italià Giovanni Pontano (1429-1503), en què s'adreça a una dama a la que li recomana cobrir-se més el pit perquè va ensenyant les mamelles i només li falta oferir-se com una bagassa, i fins i tot a ell, que ja és un ancià, l'està escalfant; altrament, li diu,

...tot i ser un ancià, em llançaré de cap a elles
d'una manera que podria semblar-te que sóc un jove.
(Baiae, I.4.)


Un poc fort per al nostre gust i la nostra sensibilitat actuals, sí, però vist l'ambient de l'època a Itàlia i a Europa en general —tret, com sempre, de la muy católica España— és molt possible que l'Hermíone a la que Pontano adreça la seua invectiva sí que fóra una cortesana com les que ens descriu Pietro Aretino —un personatge força interessant del que caldrà parlar més endavant— a les seues obres.

Ara, és clar, els temps i els costums han canviat, i estem acostumats a conductes i a exhibicions del cos que en altres èpoques eren impensables; això, però, farà que les jovenetes, que són les més agosarades i les més innovadores en aqueix aspecte, hauran d'anar acurtant cada vegada més la seua roba per a aconseguir cridar l'atenció i al final no podran fer-ho més que, per contrast, anant tapades de cap a peus.

I, si no, al temps.

dimecres, de setembre 21, 2005

Hipòcrites

Tanta merda, tant de catastrofisme i tanta acusació contra Catalunya i l'associació PuntCat perquè el ICANN els ha concedit l'ús del domini .cat, i resulta que el propi González Pons i el seu partit van fer campanya el 2003 per un domini .cva!

Només es queixen, aquests miserables del PP, perquè altres han aconseguit amb tota la raó i mereixement allò que ells, també amb tota la raó i mereixement, no van poder.

Que en són, d'hipòcrites!

Wiesenthal


Quines ironies de la vida! Ahir va morir a Viena Simon Wiesenthal (1908-2005), el famós perseguidor de criminals de guerra nazis, mentre a la premsa es publicava que Carla del Ponte, fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia (TPIY), acusa el Vaticà d'amagar en un monasteri franciscà del seu país el criminal de guerra croat Ante Gotovina, igual que sembla que va fer en la seua època amb més d'un criminal nazi.

Almenys sabem —i ell també— que la seua obra, el Centre Simon Wiesenthal, perdurarà i donarà testimoniatge d'aquell genocidi per sempre més.

Necrològica: ací.

dimarts, de setembre 20, 2005

Sexe

Llegia ahir a l'edició digital del 20 minutos que, segons un estudi publicat per la BBC, les granotes estan desapareixent a una raó mil vegades superior a allò que seria normal degut a una enfermetat que s'hi estén per culpa de les proves d'embaràs humà, i hui hi llig que l'edat mitjana de la primera relació sexual a Espanya ha baixat als 17 anys per a les xiques i als 16 per als xics, a la qual cosa s'hi afig que l'ONG Save The Children considera l'Estat espanyol com el nové millor país del món per a ser mare. Conclusió òbvia: les granotes ho tenen molt però que molt fotut...

I és que, a més, si no en el tema de les granotes, almenys sí que en el del sexe, portem mooooolt de temps capficant-nos-hi; i, si no, llegiu aquest article (en anglès) de Der Spiegel sobre la troballa d'unes figuretes prehistòriques en actitud 'compromesa':


DER SPIEGEL 14/2005 - April 4, 2005

Sex in the Stone Age

(Cont.)

Pornography in Clay

By Matthias Schulz

New pornographic figurines from the Stone Age have been discovered in Germany. But researchers can't agree on what the 7,000-year-old sculptures mean. Were our ancestors uninhibited sex fiends, or was reproduction strictly controlled to improve mobility? An increasing number of finds seem to indicate the Stone Age was an orgy of sexual imagination.

The project itself was far from extraordinary. Workers near the Eastern German city of Leipzig were digging a ditch for a new gas line. Hum drum. But what they discovered was far from routine. A backhoe unearthed a 7,200-year-old, Stone Age garbage pit -- and it was filled with refuse from some of the first farmers on the European continent. Moreover, upon rushing to the site, archeologists discovered an 8.2 centimeter (3.2 inches) clay torso buried underground. The legs, abdomen and head were missing, but, according to the lucky archeologists, the figure still had its most important features intact: a "well-shaped behind" and a "short, but impressive" penis.

Since its discovery on August 19, 2003, the partially intact "Adonis from Chernitz" -- as it has been dubbed -- has been creating quite a stir at the state office of archeology in Dresden. Sculptors have carefully recreated the curve of the figure's buttocks and other anatomical minutiae are also clearly visible. Archeologist Harald Staeuble is amazed at the detail.

He's not the only one. The find is clearly a remarkable one -- and is the oldest clay figure ever found anywhere in the world.

And the project is becoming ever more fascinating as archeologists continue uncovering additional fragments while sifting through the Stone Age garbage pit. One fragment, which extends from the left calf to the pelvis, appears to be part of a female statue; Adonis, apparently, had a girlfriend. In fact, in an article soon to be published in the journal Germania, Staeuble speculates on how the pieces could fit together. He writes that "there is strong evidence that this is a copulation scene."

According to Staeuble, the fragments show that the man was standing with his pelvis at a slight angle. The woman in front of him was bent forward, almost at a 90-degree angle. Another indication that the two figures belong together is the fact that they are both made to the same scale -- both figures were originally just under 30 centimeters (11.7 inches) tall.

The only depictions of sexual activity known until now were Greek paintings, but they were created more than 4,000 years later. Given this enormous difference in time, the Saxony find has created some confusion. Some believe it was a toy. Archäo, a professional journal, speculates that it may have been "chic" to display these types of sculptures in the "houses of the first farmers between the Saale and Elbe rivers." Researchers speculate that the figure could also be evidence of a "fertility cult" -- a theory that sounds as straightforward as it is vague.

When did humans become modest?

This seemingly wild speculation is typical. When it comes to the love lives of our diluvial ancestors, scientists quickly start running out of ideas. The social behavior of early human beings was neglected for far too long, complains historian Angelika Dierichs. And there are a number of questions that have yet to be answered. When did man first become embarrassed by sexual activity? Who invented the incest taboo and the concept of monogamy in marriage? Did all the members of an extended family sleep in the same grass hut among the Neanderthals? Anyone able to answer these questions could unlock many of the sexual secrets of primeval times. But instead of finding answers, researchers are discovering more and more gaps, and the bed of Adam and Eve remains shrouded in mystery.

But there has been some progress in the study of sexuality among early mankind. An archeological dig on the banks of Lake Constance has produced something just as spectacular as the erotic clay figures from Saxony. Researchers discovered a temple whose walls were once adorned with protruding clay breasts. The "cult temple," uncovered by archeologists from the southern German city of Ludwigshafen, is almost 6,000 years old.

The traveling exhibition titled "100,000 Years of Sex," which is currently making its way through Germany, also attempts to shed new light on our more distant ancestors. Some of the items on display include sexy underwear from the Bronze Age, ribald frescoes from Athens and cloth condoms that were dipped in milk.

But how should researchers interpret these recent finds? The discoveries have reopened an old rift in the academic world, in which two camps are at odds over a fundamental issue. The question they're quarreling over is this: Did our ancestors live relaxed and uninhibited lives, or was asceticism the order of the day in the primeval age?

The two sides of the debate are clearly defined: Socio-biologists believe that the early hominids were basically promiscuous, and that they spent their lives running around the fields and woods of their day, constantly in pursuit of sex, following the genetic dictates of their rampant hormones. The other side of the equation are those -- sometimes referred to as "tabooists" -- who assume that even early man lived under a strict system of sexual abstinence, and that the sex lives of Neanderthal man were everything but orgiastic.

Some believe Stone Age humans were prudes

It's a dispute in which sharply contrasting worlds collide. The one camp paints scenarios of non-stop mating and cavorting. American anthropologist Helen Fisher believes that Stone Age women "were constantly disappearing into the bushes with different partners." The scenario portrayed by the other camp is quite the opposite.

The miniature sex god from Saxony and the clay breasts from Lake Constance can likewise be interpreted in completely different ways, mirroring the differences between the two camps. According to the tabooists, these artworks were part of strictly regulated fertility rituals. Socio-biologists, on the other hand, see them as evidence that the early farmers had only one thing on their minds -- and that they were having sex with one another whenever they felt the urge.

The debate surrounding large, stone, 32,000-year-old, phallic objects from the Stone Age is especially heated. The one side believes they were dildos, to be inserted into the vagina for pleasure. The other interprets them as ritualistic tools that were used in the Ice Age to deflower virgins.

The tabooists can turn to some important historical figures to find support for their theories. Charles Darwin, for example, believed that people once lived in "small hordes" led by chiefs who guarded all the women. "Given all that we known about jealousy," he writes, "a general mixing of the sexes in the natural state seems highly unlikely."


Only the weak masturbated, Darwin believes

Darwin theorizes that instead of lust and eroticism, the Early Stone Age was dominated by constant strife. The strongest men took harems, while the weaker males were homosexual or began (like the chimpanzees) to masturbate. Weaker males, according to the Darwin, could also have taken their revenge and murdered the leaders. Sigmund Freud believes that in order to put an end to permanent unrest and make living within a social community possible, upright man came up with the world's oldest moral law: totemism, a sort of early religion that associated a group with a specific symbol or set of symbols. Although this system helped bring about peace and orderliness, it also tended to impose a restrictive code of sexual abstinence on the individual.

Even by as late as the 19th century, many primitive peoples in Africa and Australia still lived in totemistic communities and their interactions with one another were characterized by shyness and shame. In some tribes, a brother was not even permitted to call his sister by her name, and touching her was taboo. Marriage between two individuals in the same village was virtually impossible.

The tabooists are convinced that man would never have risen to the top of the food chain if his lust and sexual appetite had not been curbed. They believe that orgiastic sexual behavior was only permitted as part of a ritual, and only on a few special days of the year. The tribes of the day would release the sexual energy and pressure they had accumulated in passionate orgies and feasts.

Exactly how we went from being animals to modest humans is still a subject of debate. Homo Erectus was already building small grass huts big enough to house between four and eight people 370,000 years ago. Clearly, there was no room for intimacy.

So what did Homo Erectus do when he became aroused? Did he ask his wife for a quickie while the others were out gathering berries in the forest? Or did the shameless couple simply keep their hut-mates awake at night with their moans?

According to Svend Hansen, a Berlin historian specializing in prehistory and early history, "strict sexual rules were already in place 40,000 years ago. In a society of hunters and gatherers, high birth rates were unwelcome." The reason? The fur-clad hunters of the Stone Ages spent their days traveling through the countryside in groups of 15 to 30 people -- for mothers, each baby represented an extra load to carry on their backs. Thus, it was necessary for nomadic groups to restrict fertility.

In addition to "plant-based birth control agents and the use of taboos to control sexual activity," says Hansen, nomadic early man also resorted to bloodier means, like "abortion and infanticide."
The result was that population levels remained stabile for tens of thousands of years. The only exceptions to tightly controlled sexual behavior happened during territorial disputes with neighboring clans.


The "Venus" cult

Nevertheless, even the tabooists do not deny that eroticism played a very important role among primitive man. They believe, however, that instead of constantly mating, Stone Age man tamed and "sublimated" his sexual desires, transforming them into art. And there is new evidence to support this theory: the famously buxom "Venus statuettes" from the Paleolithic. This cult was started 35,000 years ago among the first modern humans who advanced into a then cold Europe.

They had hardly arrived on the European continent before they invented sculpture. Soon, love-stricken stonemasons began carving and hammering out nude and anatomically-correct figurines. More than 200 Venus statuettes are known today -- all of them plump beauties with ample hips and what would now qualify as double D cups. Some wear armbands or belts, further emphasizing their nakedness.

The statues were long considered the equivalent of pin-up girls. Rudolf Feustel, a historian specializing in the prehistoric age, concluded that the artists' goal was to stimulate "raw animal lust." One of the figures -- a woman wearing armbands that look like shackles -- was even thought to represent an S&M slave.

This kind of evidence is practically tailor-made for the socio-biologists, who say that these sculptures prove just how uninhibited life around the campfire used to be. But were these Rubenesque dolls really made for pornographic purposes? New studies suggest that the women depicted in the figurines were not merely plump, but pregnant. The Venus of Monpazier, France, has an opened vulva. In another figure, the stomach is arched downward and a small object appears to be emerging from the womb -- the moment of birth.

In other words, instead of intending to elicit arousal, the statuettes were apparently objects of worship, earth mothers, symbols of fertility and creators of life.

The sculptures are highly detailed. Some even have pubic hair, curly coiffeurs and large navels -- Ice Age masterpieces.

Nevertheless, the fact that the men of the Gravettien culture (30,000 to 24,000 years ago) worshipped pregnancy was probably based on a lack of knowledge. The men simply "did not comprehend the biological function of sex," believes Jill Cook of the British Museum in London. To the men of that period, the fact that the female body would periodically swell up until a screaming baby would emerge from the woman's lap was nothing less than astonishing. What a miracle!

Aside from the act of procreation itself, the men appeared to be uninvolved in the process, which only enhanced their reverence for mothers. The whole thing, says Cook, had nothing to do with lust.

An explosion of sexuality

But soon the men did become involved. The Venus cult came to an end about 20,000 years ago, to be replaced by a new motif, that of "mixed images," a term that refers to the mixed portrayal of male and female genitalia.

The walls of the La Marche cave in western France are literally blanketed with erotic images, 14,000-year-old drawings reminiscent of the Kamasutra. One image of a head plunging between a woman's thighs seems to portray oral sex. Another shows a standing couple, their bodies entwined, while the man's penis penetrates his partner. But these graffiti-like images can hardly be seen as proof of unbridled love in the Paleolithic Age. They are scribbled onto the walls of the cave with little skill and are reminiscent of bathroom graffiti, almost as if a lonely Fred Flintstone had etched out his erotic fantasies with a primitive chisel.

But these cave drawings are still tremendously important. Many researchers see them as the beginning of a new age -- an age in which man, surrounded by slowly melting glaciers and on the verge of become settled, had recognized the connection between conception and birth. This, they believe, explains the emerging focus on the sexual act.

The Adonis of Chernitz has only reinforced these theories. The penis of the clay figure, fired at more than 600°C (315°F), is oversized, and triangles are etched into the buttocks -- possibly meant to portray tattoos.

The sculptor must have been familiar with the concept of procreation. He lived in an earthy settlement of thatched-roof cottages and the village's animal pens were filled with cows and pigs, which were already being deliberately bred by selection.

Wild, drunken orgies

Though all that remains of the female figure are the thighs, the fracture line shows that above the legs the figure arched upward into balloon-like buttocks. Harald Staeuble conjectures that the 30-centimeter-tall figures were displayed in an elevated, sacred location. After all, they were deliberately broken and thrown into the trash to destroy their "magical power."

But what fertility festival was being celebrated when the statues were broken? Ethnic groups in Africa were known to have copulated in corn fields to encourage the crops to grow. And among the groups that developed band ceramics 7,000 years ago, everything revolved around sowing, growing and harvesting.

But perhaps the idols were also the focal point of a sort of carnival, a drunken orgy in which Europe's first farmers would let off steam. The mysterious ancient temple on the banks of Lake Constance proves that special erotic rituals already existed at this early juncture, long before Egypt's pyramids were built. "The cult building stood on pylons directly on the shore," explains archeologist Helmut Schlichtherle. The interior was painted with white dots. But the site's truly unique feature is that eight large clay breasts seemed to grow out of the walls, evoking images of a place devoted to the erotic.

There is more evidence that the temple was once a place filled with billowing smoke and ecstasy. Bits of fabric, perhaps parts of priestly robes, were found. Also among the rubble was an imposing ceremonial vessel filled with birch resin, a substance that produces a bewitching scent when heated. Perhaps birch resin was the incense of the Stone Age.

Translated from the German by Christopher Sultan

dilluns, de setembre 19, 2005

Blocs

Els autors de blocs/blogs o dips en general també podem ser notícia i fer que hom parle de nosaltres; vegeu-hi, si no, aquest article del diari digital Noticiasdot.com.

Per cert, el meu cas no és el d'evitar la consulta del psicòleg o del psiquiatra...almenys encara no.


Escribir en un blog reemplaza al psicólogo
Según encuesta realizada por América Online a 600 "bloggers". Para más de la mitad de los interrogados, la actividad tiene un efecto terapéutico

(Cont.)

Agencias - La mayoría de los "bloggers" buscan un respiro en su diario antes que pontificar sobre asuntos políticos o ejercer de periodistas aficionados.

Los "blogs" reemplazan al psicólogo en el 31 por ciento de los casos: una tercera parte dijo que en momentos de gran ansiedad escriben en sus "blogs" o leen las bitácoras de otras personas que se enfrentan a dificultades similares en lugar de buscar ayuda profesional.

Una tercera parte de los encuestados señaló que escribe frecuentemente sobre asuntos como la autoestima y la autoayuda, mientras que un 16 por ciento dijo que escribe un diario online porque está interesado en el periodismo.

"Los blogs sirven como una historia oral", dijo Bill Schreiner, vicepresidente AOL Community.
Para Schreiner, los "bloggers" no tienen ninguna presión para escribir sobre ningún asunto en particular, ni tampoco se trata de competir con otros.


Precisamente el buscador de Internet Google lanzó el jueves una herramienta para buscar específicamente en "blogs", lo que podría incrementar todavía más la visibilidad de los millones de diarios online que existen en la red.

diumenge, de setembre 18, 2005

Goodbye

Rellegint-me l'edició bilingüe de «Hamlet» que en la col·lecció Letras Universales de Cátedra publica el Instituto Shakespeare, m'he trobat en una de les notes a peu de pàgina (la nº 69 de l'acte segon) l'origen de l'expressió anglesa goodbye.

(Cont.)

Polònius està parlant amb un servent a qui envia a França per a vigilar el seu fill Laertes; després d'haver-li fet totes les explicacions necessàries, se n'acomiada dient-li:

God buy you, fare you well [tr.: "Pues ve con Dios y que Él te guarde"] (II, i, 69).

Ací introdueixen els traductors una observació de l'editor G.R.Hibbard que literalment diu:

God buy you "The origin of the modern 'goodbye', this phrase began as 'God be with you (ye)', which was then reinterpreted as 'God [be] by you' and subsequently confused with 'God buy you', meaning 'God redeem you'. It was then reduced to 'God buy', and corrupted to 'goodbye' through the influence of such formulas of leavetaking as 'good-day' and 'goodnight'"

És a dir, que la frase original era 'Que Déu estiga amb tu', reinterpretada com a 'Que Déu estiga per tu', i, per homofonia ('by' es pronuncia igual que 'buy'), convertida en 'Que Déu et compre', çò és, 'Que Déu et redimisca'. El darrer pas és, per economia lingüística, suprimir-ne el pronom personal, la qual cosa obri la porta a la corrupció de l'expressió resultant i al canvi ortogràfic per influència d'altres fòrmules d'acomiadament.

I, per cert, també en aquest mateix vers hi podem detectar l'origen del farewell (tr.: "a reveure!") actual: literalment, "passa-t'ho bé".

Doncs això mateix.

Sopars

Des d'aquesta Setmana Santa passada hem agafat el costum d'eixir a sopar cada dissabte, però sempre al mateix lloc: una pizzeria-restaurant en ple centre del Benicàssim més turístic i que per la qualitat dels seus menjars està sempre de gom a gom, no només a l'estiu sinó en qualsevol cap de setmana o en vigílies de festius,
així que o hi fas reserva de taula amb temps i per a les 21h com a més tard (és norma de la casa no mantenir les reserves més tard d'aqueixa hora), o t'hi has d'estar esperant entre tres quarts i una hora i mitja per a poder seure-hi a sopar.

Ara bé, el menjar paga la pena, i, a més, per ser clients habituals, tant l'encarregat com les cambreres ja ens coneixen i no tenim problemes amb la taula —cap a tres quarts de deu de la nit, la nostra mitjana d'espera és només de 10 minuts—; però molt més que aquests petits avantatges és una altra cosa la que, fins i tot sense ells, ens hi faria tornar regularment: sempre hi ha una àmplia i nombrosa representació del sexe femení.

Hi ha res de més agradable? S'hi mesclen els plaers de la vista i de l'olfacte, el del bon menjar, i la incertesa joganera que anticipa el de la carn. Com escrivia Ausiàs March, que d'això en sabia molt,

la carn vol carn —no s'hi pot contradir—

Amén.

dissabte, de setembre 17, 2005

Notícies

No sou dels qui us agrada saber la veritat nua, sense cap afegitó, i veure-hi les coses així com som? No us abelliria saber què hi ha darrere de cada notícia? Doncs no ho dubteu més, el vostre noticiari és http://www.nakednews.com , notícies sense res que amagar.

Ja m'ho contareu...

divendres, de setembre 16, 2005

Aguirre

Malparlava jo l'altre dia de la dreta espanyolista. Puix, a banda de Ruíz Gallardón i d'Herrero de Miñón, només se'n pot salvar una altra: Esperanza Aguirre, la presidenta per transfuguisme de la Comunitat de Madrid, que amb el cas Endesa ha reconegut que una cosa són las grandes empresas españolas i el territorio nacional i una altra Catalunya, amb la qual cosa està reconeixent-ne de facto la independència. Caldrà, doncs, felicitar-la i convidar-la al Fossar de les Moreres la pròxima Diada.

Maeso

Diu Juan Maeso, "el Superman de les guàrdies", que pot estar-se 144 hores seguides de guàrdia sense prendre's cap estimulant...i resulta que, segons el seu advocat, no pot aguantar una o dues hores d'interrogatori perquè s'hi cansa!!!

I pel que fa a la seua fatxenderia, era d'esperar: va de motero.

Ítaca

Aquesta nit acabe de sentir una de les concursants d'OT cantant un tema de l'australiana Kylie Minogue i automàticament m'ha vingut al cap el record d'una antiga amiga per mitjà de la qual vaig conèixer-la; igual em passa amb altres amigues que encara mantinc —amigues-amigues, en aquest cas sense cap altra implicació— i la música de The Corrs o la poesia de Mario Benedetti.

És curiós, però de les nostres relacions, fins i tot en el cas d'haver-se produït un trencament, sempre en traiem alguna cosa que altrament no hauríem arribat a conéixer; i és que, mentre anem fent via, anem fent-nos, i per això el nostre viatge és interminable i el retorn a Ítaca inassolible.

dijous, de setembre 15, 2005

Aquilino

I a propòsit de la dreta espanyolista i dels seus mitjans de propaganda, suara acabe de llegir que la Cope —l'òrgan radiofònic dels bisbes espanyols— acaba de fitxar per a un programa de la vesprada a Aquilino Polaino.

Que qui és l'Aquilino Polaino? Doncs l'expert (!?) que el PP va presentar al Senat per a testimoniar contra l'unió de parelles del mateix gènere, aquell que hi va afirmar que els homosexuals eren fruit de pares alcohòlics.

En fi, que Roma no pagarà traïdors, però el Vaticà sí que paga molt bé els seus mamporreros.

Autodeterminació

En aquests darrers temps, i degut sobretot a la dreta més espanyolista, filla borda de la Cruzada i hereva del Movimiento, ser independentista és gairebé com tenir cua i banyes enmig del Vaticà, i la intoxicació diària a què sotmeten l'oient a diari els seus mitjans de comunicació i/o adoctrinament gairebé et converteixen en un marginat social en aquesta Espanya que torna a la pandereta i que, en lloc de la gallina, enarbora el bou d'Osborne a la rojigualda monàrquica.

(Cont.)

I, tanmateix, per a mi demanar el dret a l'autodeterminació és, a nivell col·lectiu, igual que demanar el dret al divorci a nivell individual: si una parella que ha decidit casar-se lliurement pot separar-se i divorciarse, ¿per què no ho poden fer les nacions? I, si per a separar-se la gent no cal el vist-i-plau de familiars, veíns o cònjuge, ¿per què ha de caldre el de la resta de l'Estat per a trencar la relació política?

En lloc d'estar amenaçant sempre amb la 'balcanització' —on, per cert, l'agressor va ser l'Estat central serbi— com continua fent Aznar, ¿per què no prenen exemple de la separació amistosa d'Eslovàquia i la República Txeca, o dels referèndums del Quebec francòfon? Tan difícil els resulta una hipotètica separació amistosa?

Ah, clar, ho oblidava: aquests són dels que pensen "la maté porque era mía" o "mía o de nadie"... Miserables. Algun dia en parlaré més, de tots aquests machitos de la política 'patria'.

dimecres, de setembre 14, 2005

Malentesos


I, en havent llegit la missiva, digué el príncep:

«Les paraules, les paraules mai no són supèrflues.

»Jo, de fet, he donat la meua vida a les paraules en un brogit de fúria que ha malmès fins i tot allò que més m'estimava: la meua dissortada Ofèlia; però ha sigut perquè ni ella, la pobra, no destriava el gra de la palla ni jo podia oferir-li'l amb més claredat sense acabar fent-li companyia a l'espectre de mon pare pels baluards de Kronborg.

»L'agudesa dels bojos, en deia Polònius, dels meus enraonaments; però aquest vell Jefté només era una rata, un confident de la incestuosa i adúltera bèstia que va assassinar el seu propi germà per arrabassar-li l'esposa, un pare que li ensenyava la falsia al seu propi fill:

...Give thy thoughts no tongue (...)
Give every man thine ear, but few thy voice.

(I,iii)

»Paraules, paraules, paraules; tot són paraules: amargues com la d'aqueix vell o dolces com Kronborg, Helsingør, København, Tåstrup...

»Però sempre, sempre, cal recordar que les paraules mai no són supèrflues.»

I tenia raó.

dimarts, de setembre 13, 2005

Felicitats


Moltes felicitats!

Moltes felicitats per ser aquest dia el del teu natalici i perquè sense tu res no hauria sigut igual.

Moltes felicitats, perquè, malgrat la llunyania física, et portem al cor i estàs sempre amb nosaltres.

Moltes felicitats perquè sí, perquè així ho sentim.

I, per tot això i molt més, moltes felicitats!

13 setembre 2005

Etiquetes de comentaris:


dilluns, de setembre 12, 2005

Guerra

Finalment sí que acabarà sent veritat allò de "si vis pacem, para bellum"...


Spear Led to Era of Early-Human Peace, Expert Says
Hillary Mayell for National Geographic News
September 6, 2005
The invention of the spear about a million years ago sparked 985,000 years of relative peace between tribes of early humans, according to a recent report.
(Cont.)
This advent of weaponry also marked a split in the behavioral paths of chimps and humans, says the report's author, Raymond C. Kelly, an anthropologist at the University of Michigan in Ann Arbor.
Studies by Jane Goodall and others show that if a group of chimps from one community spots an individual from a neighboring group, they stalk and kill the trespasser.
This type of violence occurs almost exclusively among adult males in border areas where two or more groups hunt for food. The killing is opportunistic and is done to establish territorial dominance.
Strength in numbers benefits the group attacking and outweighs the attackers' risk of injuries or fatalities.
Early human behavior followed this pattern until about a million years ago, when humans invented throwing weapons to hunt large mammals, Kelly says. The ability to kill from a distance and the use of ambush tactics significantly affected border interactions.
The size of a group was no longer a guarantee of success, and the potential of being seriously wounded or killed increased.
Kelly believes the change in circumstances forced early humans to come up with new ways to resolve conflicts and to maintain friendly relations.
The anthropologist cites the Andaman Islanders of India, which he studied for decades, as an example. On the part of the islands where neighboring groups had friendly relations, a territory of 16 square miles (41 square kilometers) supports 45 people.
But in the part of the island where there was conflict between neighbors, a territory of the same size supported only 33 people. The larger population size would mean the cooperative groups contributed more genes to subsequent generations —meaning that there was an evolutionary advantage to peaceful relations.
Others are skeptical that more weaponry would reduce violence.
"Maybe it did, but it seems to me unlikely to have done so," said Richard Wrangham, an anthropologist at Harvard University in Cambridge, Massachusetts. "It is easier to make surprise attacks with weapons than without, and hard to defend against them."
Era of Warfare
Cooperation among groups allowed for the expansion of early human populations and helped spur migration out of Africa, Kelly says. It also led to new patterns of social organization that eventually led to war —preplanned military attacks on settlements.
The earliest archaeological evidence for organized warfare dates from between 12,000 and 14,000 years ago and is found in Sudan, Africa. In other parts of the world, wars weren't conducted until as recently as 4,000 years ago.
Kelly ties the advent of military warfare to the development of agriculture, which increased the value of territory exponentially. Until then, he argues, most human conflict was like that of chimps —sporadic, unplanned fights over turf.
Warfare changed the cost-benefit equation of attacking another group's territory. Tactics such as targeting an enemy's unarmed women, children, and elderly people returned the advantage to the attackers.
Harvard's Wrangham agrees, saying that today's guerrilla wars and terrorism —as opposed to "traditional" wars such as World War II— are "a return to 'normal human behavior.'
"Instead of having mutually agreed lethal battles in the style that dominates recent European history, which was not an evolutionarily typical style, we are now exposed to surprise attacks," he said. "Surprise attacks are the human norm, and unfortunately they are effective, costly for the victim group, and hard to defend against."
Kelly believes the recent long period of warlessness among Canada, Mexico, and the United States provides a ray of hope.
"The U.S. was at war with Canada in 1812 and with Mexico in 1848 but has managed to live in peace with its neighbors for the past 150 years," he said. "So we clearly have the capacity to maintain peaceful relations with neighbors over extended periods."
"These capacities are as much a product of [human] evolution as the capacity to engage in lethal intergroup violence."

diumenge, de setembre 11, 2005

11-S

Fa quatre anys me'n baixava jo a la plaja quan, a les notícies del migdia, vaig veure-hi una connexió en directe amb Nova York: alguna cosa hi passava, no se sabia ben bé què era, però una de les Torres Bessones estava cremant. Mentre acabava d'abillar-me, una de les càmeres arreplega la imatge d'un avió que s'apropa a l'altra i s'hi estavella, tot en directe i sense esperar-s'ho ningú.

Jo vaig baixar a la platja i continue podent-ho fer, però a moltíssima gent els van negar, entre d'altres, aquesta possibilitat, i a moltíssima més van deixar-la sense familiars, amics, amants...

Cendra a la cendra.

Requiescant in pace.

dissabte, de setembre 10, 2005

Enhorabona!

Enhorabona a les dues.
Enhorabona per haver lluitat.
Enhorabona per haver aguantat.
Enhorabona perquè ja podeu fer que arribe ese día...

(Cont.)



EFECTO MARIPOSA - El mundo

No,
esta noche amor no he pensado en ti
abrí los ojos para ver en torno a mí
y en torno a mí giraba el mundo como siempre...

Gira el mundo gira
en el espacio infinito
con amores que comienzan
con amores que se han ido
con las penas y alegrías
de la gente como yo.

El mundo
llorando ahora yo te busco,
en el silencio yo me pierdo
y no soy nada al verte a ti

El mundo...
no se ha parado ni un momento
su noche muere y llega el día
Y ese día vendrás

Yo
que aún pensaba que eras algo especial
después la vida me ha enseñado mucho más
que en torno a ti no gira todo como siempre

Gira el mundo gira
en el espacio infinito
con amores que comienzan
con amores que se han ido
con las penas y alegrías
de la gente como yo

El mundo
llorando ahora yo te busco,
en el silencio yo me pierdo
y no soy nada al verte a ti

El mundo...
no se ha parado ni un momento
su noche muere y llega el día
Y ese día vendrás

El mundo
llorando ahora yo te busco,
en el silencio yo me pierdo
y no soy nada al verte a ti

Y el mundo...
no se ha parado ni un momento
su noche muere y llega el día
Y ese día vendrás


Moters

Com les obscures oronetes becquerianes, talment cada any, quan decau la canícula, tornen els moteros a la pinada del Grau de Castelló, on es fa una concentració internacional de Harley-Davidson patrocinada pel BigTwin Club d'Espanya. Enguany ja n'hi van fer una, més modesta, a començaments de l'estiu, però des de fa uns dies que ja tornen a sentir-s'hi els roncos motors de les seues màquines anant amunt i avall i, a la fresca de les nits, comencen a veure-s'hi jupes de cuir, samarretes fosques i tatuatges no menys obscurs.

Pura mitologia i fatxenderia, perquè aquests d'ara no en tenen res, de l'esperit i de la manera de viure dels rodamons que al segle XX van infantar aquest nou mite; són, gairebé tots, gent de corbata i diners que així, disfressant-se, se sent alliberada durant uns dies de les càrregues diàries, protagonista d'una road movie de la qual prenen com a models el Brando de Salvaje! (1953) i el Dennis Hopper d'Easy Rider (1969).

Les coses que fa fer l'avorriment!

dijous, de setembre 08, 2005

Europeïtzació

Ahir passava per Castelló (de la Plana) carrer Colom avall i em vaig adonar de què ja s'havien acabat les obres que tenien tallat el carrer d'Enmig. Vaig recordar les dues darreres ocasions en què vaig passar per l'encreuament dels dos carrers mentre hi eren les obres: en la primera, hi funcionava el semàfor; en la segona, feia llumades intermitents de precaució. Res d'anormal, diríeu vosaltres. Doncs sí, sí que hi havia una cosa d'anormal: tot i estar en obres i no haver tràfic pel carrer d'Enmig, els vehicles que baixaven pel carrer Colom continuaven respectant el semàfor encara que no s'hi veieren vianants. Per a les nostres contrades i per a la nostra manera de ser, increïble; també, però, il·lògic. I, segons com, esgarrifador: no ens estarem europeïtzant massa de pressa?

dimecres, de setembre 07, 2005

Desgràcia

Hui he sabut que a Egipte va cremar un teatre mentre hi representaven la meua vida, perquè a la meua mort no hi han arribat. Deu de ser una maledicció perquè, ara que ho recorde, també The Globe va cremar, encara que no tinc constància de què fos durant cap representació de la meua tragèdia.

En aqueixa representació, però, ja hauria marxat jo a Anglaterra? Hi hauria venjat ja tota la traïció i mort els culpables? I de Iòrick, ja n'hi hauria sostingut la calavera? I de la bella Ofèlia, n'hi hauria vist les despulles? O, per desventura, des d'ara estaré condemnat a representar eternament en un paradís infidel només mitja funció per a un públic amb babutxes i turbants cendrosos?

Aquesta nit per si de cas —o, més ben dit, in memoriam— penjaré a les finestres de la meva residència de Kronborg unes dotzenes d'espelmes enceses.

...O més val que no?

Irritació

Sí, ho admet: jo pertanc al gremi dels vianants i normalment faig ús dels transports públics. Potser això fa que la meua opinió pugueu considerar-la un punt esbiaixada, però jo crec que és més una cosa d'educació, en aquest cas de mala educació: la dels propietaris de vehicles que els deixen enlloc sense respectar res, i, darrerament, la dels ciclistes, que abandonen carrers i vials propis per a usar les voreres com a mètode ràpid de desplaçament.

(Cont.)

Jo, com a vianant, ja n'estic fart de vehicles que m'obstaculitzen o directament m'impedeixen el pas per estar aparcats, no aturats, enmig d'un pas de vianants, dalt de la vorera, davant de la parada del bus, i, fins i tot, gairebé a la mateixa porta de casa —de la meua, clar, no pas de la seua—: i encara sort que tinc de no patir cap invalidesa i necessitar cadira de rodes o closques!

Com portar damunt un tornavís no ho veig gaire pràctic i deixar-l'hi al propietari la meua signatura o qualsevol altre comentari al cotxe no ho vaig massa cívic —malgrat tot, encara em queden prejudicis, ja ho veieu—, se m'ha acudit que, aprofitant l'auge de càmeres digitals i de telèfons mòbils, no estaria gens malament crear una pàgina web on documentar tots aqueixos abusos penjant-hi les fotos que els demostren i adjuntant-hi el lloc (població, carrer, etc.) i l'hora dels fets, junt amb qualsevol altra circumstància que ens semble oportuna, i, per si a la foto no s'hi veu bé, també la matrícula del vehicle infractor.

Igual una vegada exposats així a la vergonya pública s'ho pensaven dues voltes abans de cometre la mateixa infracció; i més si, per mitjà de Tràfic o alguna amable col·laboració, poguérem assabentar-nos de les dades de l'incívic i maleducat propietari i publicar-hi al costat de la foto també el seu nom i població de residència...

diumenge, de setembre 04, 2005

Preocupació

Hui no puc escriure: no m'hi concentre, m'és impossible. Unes paraules escrites —només unes poques frases en realitat, un breu missatge— m'han descentrat. I és que m'he assabentat de què la meua amiga no s'hi sent de gust en la meua freda i vella terra de Helsingør, i no en sé la raó perquè encara no he pogut parlar-hi, però no s'hi sent de gust.

Ací, al castell, recórrec cambres i passadissos, i puge i baixe escales tot encenent al meu pas torxes resinoses, però no hi trobe cap Yorick que amb les seues pallassades em faça oblidar-me —ni que siga per un moment— del meu desassossec.

Què fa que, quan estem preocupats per algú, pensem que només amb la nostra presència física al seu costat se sol·lucionaria tot de seguida?

dissabte, de setembre 03, 2005

Perfum

Des de fa un temps, i com una concessió ja gairebé romàntica —però certament d'un contacte personal més íntim— a altres èpoques, mantinc correspondència epistolar amb una amiga. En una de les seues primeres cartes hi va desar a posta —i m'ho va dir— unes gotes del seu perfum per a fer-me-la recordar cada vegada que l'olorés en alguna altra, i de veritat que ho ha aconseguit perquè, vulga o no vulga, la memòria olfactiva acaba sempre traint-me.

Anit em van presentar una xica; nosaltres n'érem tres i elles dues, així que, tot i haver-ho volgut, era impossible defugir el contacte, com també ho era, per culpa de l'alt volum de la música, poder parlar si no era pràcticament a cau d'orella. Doncs bé, quan anit vaig arribar a casa i em vaig desvestir per a gitar-me, vaig adonar-me de què una part de la meua camisa estava impregnada amb el seu perfum, per sobre de la meua colònia i de l'olor de tabac que acabes agafant dels llocs.

Era, el seu perfum, discret i agradable, però hi era; vaig estar-hi a gust, però només va ser una nit i amb un contacte superficial; no tenia ni tinc, jo, res que amagar, ni hi ha ningú a qui li dega cap explicació, però aquest perfum m'assenyalava de manera acusadora.

He estat pensant-hi. Era una idea que ja em voltava pel cap des d'abans. Ens marquen, les dones; ens hi deixen la seua emprenta com un recordatori per a nosaltres i un avís per a possibles rivals: 'és el meu territori, no pas el teu', les avisen amb el seu perfum. Altrament no s'explica que siga més durador i més fort que no pas les nostres colònies i locions; i el pitjor del cas és que, a més de no adonar-nos-en nosaltres, a elles se'ls ha unit la indústria per a proporcionar-los una diversitat d'armes cada vegada més nombrosa. Estem perduts, vulguem o no admetre-ho.

divendres, de setembre 02, 2005

Coratge


Hui a mitjan matí m'ha telefonat una amiga que no veig des de farà unes sis o set setmanes, però la mala sort és que no me n'he assabentat fins a migdia (tenia el mòbil apagat pel treball) i, de totes maneres, tampoc no podia quedar-hi; hem dit de veure'ns la setmana que ve.

En parlaré, d'ella, més d'una vegada, perquè és molt especial també, amb molta determinació i una valentia que jo no considere gens usual. Portava alguns anys amb el seu xicot i ja tenien cotxe a mitges i crec que fins i tot pis —o, almenys, la intenció; farà gairebé un any va adonar-se que ja no s'hi sentia com al principi de la seua relació i no va dubtar en deixar-ho córrer. Després, va descobrir que era bisexual i no només no se'n va amagar sinó que fins i tot enguany ha anat a València a la festa de l'orgull gai, i ara té una xicota que viu a l'altre extrem d'Espanya. S'han trobat a Barcelona i a Madrid; la xicota va vindre ací per Nadal i la meua amiga ha anat allà a l'estiu; ara, la xicota ve a València dijous vinent a una entrevista de treball: si l'accepten, deixarà família i tot i se'n vindrà a viure-hi per a estar juntes. No és això una arriscada aposta de futur? No hi cal molta valentia?

Per vosaltres dues. I per l'amor.

A veces es necesario
Hacer el amor sin tener motivos
(...)
Pero lo más importante,
Lo que no puede faltar para hacer el tiempo memorable:
Sí, señores, es necesario
Aunque sea sólo una vez
Saltar por la ventana
Y no caer,
Volar...


(Marié Rojas Tamayo, Receta para una ocasión imprescindible)

dijous, de setembre 01, 2005

66è aniversari

Tal dia com hui però fa seixanta-sis anys començava la guerra més devastadora de la Història.

És, aquest de la II Guerra Mundial, un tema pel que sempre he sentit atracció. Ara, a més de les pel·lícules, per les quals no he perdut encara l'afecció, m'hi dedique més a la lectura, sobretot d'aspectes especialitzats i moments més concrets; curiosament, aquest estiu sembla que m'atrau més el götterdammerung nazi: just abans de l'estiu em vaig llegir "Hasta el último momento: la secretaria de Hitler cuenta su vida", de Junge Traudl i "El enigma Hess" de Martin Allen; a l'estiu vaig continuar amb "Stalingrado", d'Anthony Beevor, al qual va seguir "Mi prima Eva Braun", de Sybille Knauss, i el darrer de tots és "Las entrevistas de Núremberg", de Leon Goldensohn.

Sis anys després de començada la guerra --i, per tant, enguany se'n fan seixanta--, els nazis van ser totalment derrotats i els jerarques que encara continuaven vius van ser jutjats a Núremberg, l'escenari dels seus grans triomfs. I, llavors, tots es proclamaven innocents dels càrrecs i en culpaven Hitler, Himmler i Bormann, tot dient que ells mateixos o bé ignoraven el que estava succeïnt o bé no feien res més que seguir ordres, a més de negar la legitimitat del Tribunal internacional de Núremberg: no us sona açò molt actual??

El món va canviar per a ser com el coneixem ara, i el començament del canvi va ser tal dia com hui de fa seixanta-sis anys.